Anàlisi
Ceguesa davant un desafiament col·lectiu
En general es pot dir que pares i mares coneixen prou bé els nostres fills. Això no vol dir que l'encertem sempre. La relació entre generacions ha sigut complicada sempre. Tenim textos de la Grècia clàssica on ja es referencia un conflicte intergeneracional. Potser la societat ha canviat molt i la tecnologia encara més, mentre que les persones d'ara som molt similars a les de generacions pretèrites. L'adolescència té mala premsa. De fet, els pares hem sigut adolescents i per tant coneixem de primera mà aquest període de la vida. Per això sobta sentir comentaris i opinions catastrofistes sobre l'adolescència i sobre la dificultat de fer de pares i mares el 2015. Algunes de les persones que tenen una visió tan negativa dels adolescents en el moment actual han assistit de joves a concerts punk envoltats de fums tòxics i de substàncies prohibides. Ara bé, que els seus fills i en especial filles tinguin un telèfon mòbil, que tinguin tractes per les xarxes socials amb desconeguts, o vés a saber què els neguiteja enormement.
És cert que molts problemes que se'ns plantegen a l'hora d'exercir la nostra paternalitat són nous. Per exemple, som la primera generació que hem de decidir a quina edat poden tenir un mòbil els nostres fills. També és cert que els nuclis familiars són més diversos, en general més petits i hi ha poc temps en comú per compartir. Els canvis socials juguen en contra nostre. Les llargues jornades laborals i la falta de conciliació entre vida familiar i vida laboral són un element que dificulta el contacte freqüent entre pares i fills.
Hem de mirar de mantenir aquest contacte i aquesta relació freqüent amb les estratègies de sempre: diàleg, proximitat afectiva, confiança..., i a més hem d'adaptar-nos als nous temps: mirar de saber quins són els interessos digitals dels nostres fills, fer-nos amics seus a les xarxes, compartir idees, documents i tot allò que els pugui interessar.
Notícies relacionadesEl coneixement sobre els fills no és un coneixement amb finalitats científiques, va lligat a acompanyar-los millor en el seu procés vital i a saber en quins moments cal deixar anar la corda, perquè el que és una obvietat és que de la mateixa manera que els ocellets se'n van del niu, els fills també. I si no ho fan, com passa en alguns casos, realment és un problema. Potser el gran drama de la joventut actual és la manca d'expectatives laborals que permetin una emancipació real.
La societat ha de ser conscient de la magnitud del problema amb un 50% d'atur juvenil, amb una emigració de la població jove més ben preparada, i és aquí on hem de mirar d'incidir pares, mares, administracions diverses i societat en general. Si descuidem les expectatives de futur de la joventut estem condemnant la nostra societat a la seva autoliquidació. La catàstrofe no està en l'adolescència i els adolescents, sinó en la manca de polítiques de joventut, d'inserció laboral i de previsió de futur. Aquesta ceguesa és la veritable causant del drama que tenim ara mateix davant dels nostres nassos, tot i que alguna gent s'estimi més no mirar-lo.
