Josep M. Bullich: "Un sentiment molt comú és el de la soledat interior"

Un bon dia, l'Apostolat del Mar va requerir els seus serveis per a una substitució d'urgència, amb idioma anglès imprescindible, i va ser així com Josep Maria Bullich Sarró (Barcelona, 1960) va començar a navegar. Ho fa sobretot en les dates litúrgiques clau: Pasqua, Nadal i Tots Sants. És jesuïta i viu en comunitat, a Manresa.

-A priori, sembla un destí ideal: poca feina, el mar, ports desconeguts...

-El ritme no estressa, però són moltes hores d'estar pendent... No baixo als ports, precisament per estar amb la tripulació quan desembarca la majoria del passatge .

-¿Quin és el perfil del tripulant?

-En les tasques d'hotel i neteja hi ha molts  llatins —centreamericans i brasilers, sobretot—. I en la part mecànica del vaixell, filipins i indis; alguns d'aquests últims, de Goa, que va ser colònia portuguesa.

-¿La seva travessia més llarga?

-Fa dos anys, quan hi va haver el tifó Haiyan a les Filipines, una companyia anglesa va demanar embarcament de capellà durant tres mesos. Jo vaig anar-hi 20 dies, des d'Antigua i Barbuda fins al port de Southampton. Ho van sol·licitar perquè almenys el 80% dels tripulants eren filipins.

-I estaven afectats, és clar.

-Destrossats, perquè molts tenien familiars a la zona que havia arrasat el cicló. Pensi que els tripulants van embarcats fins a deu mesos seguits i a vegades amb contractes que els permeten un sol dia lliure. Les comunicacions solen ser difícils, i no sabien si la família estava viva.

-Una situació molt angoixant.

-El que necessiten aquestes persones no és tant que els parlin de Déu, que també, com  el que jo anomeno acompanyament espiritual, l'escolta. Em poso el clergyman perquè em reconeguin i em passejo molt per les cobertes perquè vegin que estic disponible. De capella no n'hi ha.

-¿I les misses?

-A la discoteca, al teatre, a la biblioteca… Una vegada vaig haver d'oficiar-la en una sala on se celebrava després la nit del terror i estava decorada amb esquelets… En algunes travessies porto un busca.

-Estem parlant de navilis immensos.

-L'últim creuer en què vaig embarcar, per Setmana Santa, portava 4.000 passatgers i 960 tripulants. Vam anar a Madeira.

-Deia que atén la tripulació.

-Sí, perquè els passatgers només hi són uns vuit o deu dies, i de vacances. A alguns tripulants no els veus mai, els que habiten de la coberta tres cap a baix, el que seria el buc del vaixell. Treballar amb ells és treballar a les fronteres.

-Viuen en un espai molt reduït.

-Una persona en terra pot fer una jornada de 12 hores, però a l'acabar, si està angoixada, té la possibilitat de sortir a córrer. En un vaixell, no. El personal no pot accedir a les zones del passatge si no és per feina. Les seves hores d'oci les disfruten a sota, on tenen el seu bar, el seu gimnàs…

-Com tancats.

-Guanyen diners, però en unes condicions molt dures. L'estrès es multiplica per l'aglomeració, perquè a vegades comparteixen camarot treballadors amb horaris diferents. El vaixell és com una olla a pressió, els problemes es magnifiquen i també les coses bones: es fan grans amistats.

Notícies relacionades

La proposta dels metges per frenar les malalties del fetge: una pujada del 40% del preu mínim de l’alcohol

Centenars de veïns de Cabrils sense gas per una fuga: «Sortia aigua pels fogons»

-Li deu haver tocat mediar.

-En les qüestions de feina no em posiciono. Saben que el sacerdot és una persona imparcial en qui poden confiar, i no necessàriament ha de ser confessió. A vegades demanen consell o et parlen de la família. Un dels sentiments més comuns i dolorosos és el de la soledat interior; el tema afectiu solen tenir-lo molt tocat.