«Si bec molta aigua he d'anar al lavabo i em poden robar»

Walter San Joaquín és argentí, fa 15 anys que és a Barcelona i treballa com a estàtua a la Rambla de Santa Mònica, lloc en què l'ajuntament els va arraconar en el passat mandat. El seu personatge és el Quixot de la Manxa, i com que és un artista, no escatima en caracteritzacions. Té cavall, una llarga capa, una màscara amb un bigoti sideral i una llança. També 14 ventiladors construïts per ell mateix que l'ajuden a fer el matí

-el seu torn d'aquest mes és de 10 a 16 hores- més suportable. Explica que té el vestit «registrat», i la veritat és que després de l'explicació del giny, s'entén que no vulgui que ningú tregui partit del seu invent.

Disposa d'una bateria de 85 amperes connectada a través de cables que recorren tot el seu cos i que alimenten els petits molins de vent que es reparteixen per totes les seves extremitats d'una manera tan dissimulada com aconseguida. La destresa s'entén pels seus estudis: «Enginyeria automotriu» al seu país d'origen. El sistema el va provar primer en una disfressa de bomber, però paradoxes del destí, un curtcircuit va causar un petit incendi que li va deixar algunes cremades de poca consideració. Va aprendre la lliçó i s'hi va mirar més en el del cavaller manxec. Aquest no dóna problemes. Encara.

Notícies relacionades

«Recorrem 40 km al dia i bevem quatre litres d'aigua»

«Potser avançaré les vacances perquè això és insuportable»

«Està sent molt dur, gairebé no pots respirar, i encara que m'entri aire pels ventiladors, és molt calent. Això és pitjor que pujar una muntanya a Bolívia». A la duresa de la calor cal sumar-hi les dues o tres hores que passa sobre el cavall. Són dues o tres hores sense beure ni una gota d'aigua. Quan descansa fa un trago, però tampoc es pot passar: «Si bec molta aigua llavors tinc necessitat d'anar al lavabo, i això implica deixar les coses aquí i absentar-me uns minuts, amb el risc que m'ho robin tot». Un dilema inquietant: hi ha set, però cinc minuts al lavabo poden suposar la ruïna per a Walter.

Es queixa amb amargor del sistema de repartiment dels llocs per col·locar les estàtues. Si li toqués el sol de ple i hi hagués una plaça al davant buida i a l'ombra -n'hi ha una quinzena-, no es podria canviar. El que li agradaria és tornar a la part alta, on hi havia més ombra. I també més clients. Més diners.