La marca blanca toca sostre

Les marques blanques s'han estancat a Espanya que, amb una quota de mercat del 41%, és el segon país europeu després de Suïssa on aquest sector té més presència. El país trans­alpí el lidera amb el 46%.

Hi ha tres factors, segons els experts, que han causat l'atròfia. Primer, la millora de la situació econòmica. Segon, s'han escurçat les diferències de preu entre les marques blanques i les del fabricant. I tercer, els experts consideren que les marques blanques han tocat sostre i que ja no poden captar més consumidors. Aquesta situació ja s'ha produït a Suïssa, on el sector està estable des de fa cinc anys. Aquestes dades es van posar de manifest en una trobada internacional que s'acaba de celebrar a la Universitat Oberta de Catalunya.

Les conegudes com a marques blanques, que el sector prefereix denominar marques del distribuïdor, van sorgir a l'Anglaterra de finals del segle XIX amb uns talls de béicon. Aquest fenomen té, com gairebé tot, els seus partidaris i els seus detractors. Per a uns el més important és el preu; per a altres la qualitat, però el que és clar és que totes les marques blanques «compleixen amb la legislació», puntualitza Abel Mariné, catedràtic de Nutrició i Bromatologia de la Universitat de Barcelona. El que no té discussió és el triomf d'aquests articles en algunes categories. En el paper higiènic, per exemple, el 83% dels rotllos que es venen són de marca blanca. Els joves són el públic més entusiasta amb les marques blanques, segons dades del Ministeri d'Agricultura, Alimentació i Medi Ambient (vegeu el gràfic).

Els preus dels productes de marca blanca han anat a l'alça. Concretament, les dades que té l'Organització de Consumidors i Usuaris revelen que els preus han pujat un 2,2%. La diferència entre un producte conegut i un altre del distribuïdor fa uns anys va arribar a ser del 20%. «Si la diferència és de 0,10 cèntims el consumidor opta per la marca del fabricant i si supera el 0,40 cèntims llavors per les del distribuïdor», apunta Juan Carlos Gázquez-Abad, consultor dels estudis d'Economia i Empresa de la Universitat Oberta de Catalunya.

Les indústries líders d'alimentació s'han llançat a fer promocions per abaratir els preus. Així, ofereixen dos articles al preu d'un, o tres per dos i, també, descomptes d'entre el 50% i el 70% quan es compra la segona unitat. Altres casos, com el d'una empresa puntera d'embotits, ha tret estotjos a un euro, però amb menys quantitat de producte. Per això, és aconsellable que el comprador compari els preus unitaris, per quilos o per litres, perquè a vegades el que és barat surt car.

Els comerciants poden triar dues opcions per encarregar una marca blanca: demanar-la a un fabricant que a més de la seva també faci la del distribuïdor o buscar una indústria que només elabori marques blanques, com passa amb Sovena, que subministra oli per a diverses botigues, l'únic que canvia és el nom. Segons un portaveu de Promarca, que agrupa fabricants de marques líders d'alimentació, begudes, drogueria i perfumeria, només un 9% de les marques blanques les fabriquen indústries amb productes líders en el mercat.

Notícies relacionades

El béicon va ser l'origen

Preu o qualitat

La marca blanca no deixa de ser un reclam. Les botigues busquen la lleialtat del consumidor al seu establiment i que a la vegada que compra l'article de marca blanca que només troba al seu comerç, ompli el cistell de consum. Aquest és el truc.

El rànquing de les marques blanques el lidera el paper higiènic, amb el 83% de les vendes. «No hi ha espai per als altres», indica Gázquez-Abad. La resta el controlen set o vuit firmes, que encapçala Scottex. El pa de motllo (63,6%), iogurt (56%) i detergent (44%) són altres productes que triomfen amb el nom del distribuïdor. Al costat oposat hi ha les coles, les marques blanques amb un 11% de vendes no han pogut competir amb Coca-Cola i Pepsi.