Nacho Téllez: «Miro un discurs cada dia, sense excepció»

En un moment en què a base de tuits i mails s'atrofia la parla, Nacho Téllez (Barcelona, 1983) fa dos anys consecutius que guanya el campionat d'oratòria d'Espanya. No s'hi guanya la vida. Però se l'hi guanyarà, segur.

-Vaja, que si el deixen negociar amb la troica salva Grècia.

-(Riu) Si tots els que hi han anat no ho han pogut fet, dubto que ho aconseguís jo.

-Té un bec d'or.

-Sóc dos cops campió d'Espanya d'oratòria per Toastmasters Internacional. No és oficial, però ho organitza el club més important del món.

-¿Què té d'especial?

-Molts treballen l'oratòria. Són menys els que es preparen molt bé el discurs. Encara menys els que se'l preparen dos mesos abans. I són escassíssims els que el revisen mil vegades. Aquest és el meu cas.

-¿Era el típic nen que donava la llauna?

-A l'escola em vaig sentir dir moltes vegades: «Téllez, fora per parlar». Sempre he sigut xerraire, agut i de respostes ràpides.

-¿Li ve de família?

-No l'hi sabria dir. El meu pare és capità de la marina mercant i jo, coincidint amb l'esclat de la globalització, vaig estudiar Comerç Internacional a l'ESCI-UPF. Durant uns nou anys em vaig dedicar al món de l'exportació, ajudant moltes pimes catalanes. I no com a assessor, sinó sent jo el que agafava la maleta, viatjava, ensenyava el producte i escollia el distribuïdor. Encara avui porto l'exportació de dues empreses.

-Però no l'apassiona l'assumpte, ¿eh?

-Tot va canviar quan vaig guanyar el primer concurs. M'havia apuntat a un club Toastmasters per millorar l'oratòria i, animat pel meu mentor, vaig presentar un discurs davant el meu club i vaig guanyar. Vaig veure que sobresortia. Vaig arribar al certamen d'Espanya i vaig tornar a guanyar.

-¿De què van els discursos guanyadors?

-L'últim va ser sobre la meva filla, el seu naixement, el que vull per a ella.

-Molt familiar. Deu haver fet mil cursos.

-Sóc autodidacte. Cada dia, sense excepció, miro un discurs. Ahir en vaig mirar un de 45 minuts de José Mujica, l'expresident de l'Uruguai. Entre tots, els millors són els de l'anglès Alan Watts, ja desaparegut.

-¿I entre els vius?

-Artur Mas és bo, tot i que li detecto un punt d'arrogància.

-¿La fórmula triomfadora?

-Saber a qui et dirigeixes, tenir clar el missatge -s'ha d'explicar una història que afecti la gent, si pot ser un lloc comú, i amb un toc d'humor- i practicar.

-La majoria d'humans fugen del dentista i de parlar en públic. Animi'ls.

-Bruce Springsteen, que ha fet milers de concerts davant de milions de persones, diu que si no nota el nerviosisme sap que alguna cosa no va bé. Jo també el sento. Faig unes flexions abans, no repasso els apunts i quan surto aguanto les mirades amigues i defujo les reptadores.

-També redacta discursos.

-L'últim per a una estudiant de Psicologia que havia de presentar la tesi en 10 minuts. Va funcionar. A cops no funciona, ¿eh? Com a l'autor del «relaxing cup of café con leche» de Botella, que va cobrar 220.000 euros. I a la la primera final vaig fer un parell de bromes, no va riure ningú i em vaig fer molt petitó. És el que m'ha ensenyat més.

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

-¿Aquesta habilitat li obre les portes a un futur diferent?

-Fa un any i mig vaig fundar, amb una sòcia, FormAccionate. Fem formació en vendes i a parlar en públic. Encara no ho estem petant, però tot arribarà.