«Del meu camp no hi ha futur»

«Quan vaig començar a la universitat pensava que bé, que quan acabés la carrera tindria feina perquè la crisi ja s'hauria acabat. I encara estem igual», explica Natàlia Reina, barcelonina de 22 anys, a punt de graduar-se en Ciències  Polítiques per la Universitat Pompeu Fabra i que compagina com pot els estudis amb una feina de cambrera. D'empenta juvenil i ànsies transformadores sí que n'hi ha en aquesta assolellada taula de la terrassa del Dalícatessen, a tocar del Teatre Museu Dalí de Figueres. I consciència de viure un moment polític clau, naturalment. Però sense eufòries: ningú sap millor que els mateixos joves que la seva generació afronta reptes gegantins en condicions precàries. O, com que coincideixen potser per influència de l'ambient dalinià, «surrealistes».

Parlar de política en aquests dies és parlar del sí o el no a la independència, és clar. Però aquests tres joves de seguida fugen del debat identitari per centrar-se en l'àmbit social, en els efectes de la política en la vida de la gent. Llavors, la pregunta és si en una Catalunya independent viuríem millor. Adrià Rabassa (22 anys, de Girona, afronta l'últim curs d'Enginyeria en Vehicles Aeroespacials a la Politècnica) està convençut que sí: «Si no tenim el poder de decidir des d'aquí com volem que sigui el nostre país, no tenim els diners que hauríem de tenir, no podem legislar i no podem tenir els instruments que té un Estat, no podem fer unes polítiques socials de veritat». I esgrimeix com el Tribunal Constitucional va tombar el decret sobre pobresa energètica de la Generalitat.

CRISI DE CONFIANÇA / Mark O'Neill (23 anys, de Figueres, acabat de graduar en Psicologia per la Universitat de Vic), tot i que sosté que davant de tantes incerteses el seu vot acabarà sent «emocional», es mostra més desencantat: «Aquest procés era una cosa molt de la gent, del carrer, però cada vegada ho és menys. Es parla poc dels aspectes socials». I la Natàlia no ho veu clar en absolut: «Els que ens diuen que Espanya ens limita els recursos per a polítiques socials són els mateixos que treuen l'impost de successions i que retallen en guarderies però ajuden les universitats privades. El que han fet amb les competències que tenen ara no em permet pensar que amb una independència gestionada per ells mateixos la cosa milloraria». Per l'Adrià, en tot cas, el que es veurà el 27-S «és si la gent vol un Estat propi o no; com vol que sigui aquest Estat ho diria més endavant, en unes eleccions constituents».

L'Adrià sí que se sent representat en aquests comicis, però no en els altres. «Hi ha una enorme crisi de confiança en els representants polítics. Em costa moltíssim trobar algú amb qui identificar-me i creure'm el que diu. I hi ha poques propostes que facin pensar en canvis reals, en la regeneració de la política», afirma el Mark, que, no obstant, defuig la còmoda postura de donar la culpa d'això exclusivament als polítics: «Fa falta un canvi en la mentalitat de la gent. Al capdavall, som nosaltres els que votem. Hem d'estar més oberts a provar coses diferents, a pensar més, no deixar-nos portar tant». «Hem de ser més exigents», apunta la Natàlia. ¿Com? «Desenvolupant l'esperit crític, una cosa que en l'educació formal no es fa prou», coincideixen tots tres.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

DESCONNEXIÓ / Més enllà del 27-S, quan es tracta de les seves pròpies vides, de les seves expectatives, del seu futur, també abunden, per desgràcia, les coincidències. Per exemple, al denunciar el fracàs de la integració entre el món universitari i el professional. «La universitat es limita a formar, i està desconnectada de l'empresa», asseguren. I reparteixen la responsabilitat entre universitats, empresaris i administracions -totes-: «L'un per l'altre, ningú fa res, i quan acabes tens un títol, sí, però...». «Aquest estiu em feia il·lusió fer pràctiques en una empresa, del meu camp o de qualsevol àmbit industrial, tant m'era -explica l'Adrià-. Però l'única porta que em va obrir la universitat és una web on de tant en tant alguna empresa penjava alguna oferta... He acabat en un súper, com cada estiu».

A L'ÍNDIA  Davant d'això és natural que «molta gent opti per marxar perquè veu més possibilitats a fora», explica l'Adrià. Ell mateix, per exemple: «En el meu camp no hi ha gaires sortides aquí. Quan vaig començar la carrera ja tenia més o menys assumit que seria molt difícil quedar-me, i cada vegada ho veig més clar». El Mark ja se'n va, aquest mes. A l'Índia. No sap per quant de temps. Té alguns diners estalviats -treballa els estius, muntant tendals i persianes, des dels 16 anys- i vol donar-se temps, agafar distància i viure noves experiències per prendre decisions. «La psicologia és molt àmplia, hi ha molts camins, tots amb el seu respectiu màster. Un tràmit... de 8.000 euros, sense el qual no pots fer res. És frustrant». «M'agradaria fer un doctorat de Teoria Política, però a Espanya no té cap sortida. En altres països, un doctorat, del que sigui, significa alguna cosa. Aquí no. No és que me'n vulgui anar de Barcelona, que és on voldria viure, però noto que em fan fora. O trio estudiar el que vull o decideixo dedicar-me al que volen», conclou la Natàlia. O sigui, que aquests també se'ns en van, sigui de Catalunya o d'Espanya.