Oriol Canals: "És espantós veure com es trafica amb vides humanes"

Al final de la temporada d'estiu, Oriol Canals (Barcelona, 1984) havia tret del mar unes 10 persones en dificultats i n'havia vigilat a desenes. Però la rutina es va trencar. Després de veure fotografies de nens sirians ofegats, Óscar Camps, director de Proactiva, l'empresa de socorrisme en què treballa des del 2009, va fer seure els empleats i els va dir: «Nois, tinc estalviats uns 15.000 euros i m'estic plantejant anar a Lesbos. Allà no hi ha ningú que faci salvament en els primers 500 metres». Tots van quedar muts.

-S'hi van apuntar sense dubtar-ho.

-Sense dubtar-ho. Primer van ser l'Óscar i el meu germà Gerard. Van agafar dos neoprens, dos tubs de rescat, un joc d'aletes i es van plantar al nord de Lesbos, a Skala. Jo vaig viatjar en el segon torn, amb més material.

-Dos germans en una mateixa causa. 

-La meva mare no ha aclucat els ulls, però n'està orgullosa. Perquè el meu avi, republicà, va haver de fugir i va estar al camp de concentració d'Argelers. Ell també va ser un refugiat, i algú el devia ajudar. Anar a Lesbos és el que havíem de fer.

-Vostè hi va anar sabent què hi havia.

-Sí. Vaig sortir d'aquí amb un gran sentit de responsabilitat. Vaig arribar a la capital, Mitilene, i anant cap al nord vaig començar a veure gent que caminava, i restes de mantes i motxilles. Ja a la base, a dalt de la muntanya, vaig veure quatre puntets taronges que esquitxaven el mar. Una cosa és veure els vaixells des de la comoditat del sofà, i una altra, viure-ho. És una bufetada de realitat que no esperava rebre mai a la vida. Veus com tanta gent es juga la vida fugint d'una guerra... Avis, homes que han perdut les cames en el conflicte, mares que et miren als ulls i t'entreguen els seus fills sense saber què en faràs.  Fa molta ràbia veure que els únics que fem feina allà som els voluntaris.

-Fa ràbia ¿i dolor?

-Has d'estar en condicions per treballar durant dues setmanes. Però ningú està preparat per viure un drama humà d'aquesta magnitud. I quan en poses uns quants a resguard, tornes a aixecar el cap i veus que ve una altra barca, i una altra, i una altra. Unes 25 al dia.

-¿Treuen la gent nedant?

-Estem entrenats per cobrir els 10 quilòmetres de Lesbos a Turquia, però sabem que hi vas i has de tornar carregant amb una persona vestida, que porta motxilla i gairebé no sap nedar. Aquesta setmana han marxat cap allà dues motos aquàtiques.

-¿Han auxiliat molta gent?

-Dues o tres persones al dia. També vam rescatar una barca que havia perdut el motor al fons del mar. Molts es van llançar a l'aigua pensant que ­podien cobrir una milla, però sabíem que no ho aconseguirien i dos de nosaltres hi vam anar nedant. Al darrere venia una altra embarcació, i dos més van intentar que no la punxessin (a Turquia els diuen que si no ho fan, els tornen). Ens van recollir, en van rescatar tres i la guàrdia costanera va remolcar el que no tenia motor.

-Van per lliure. ¿Ningú els posa pegues?

-No tenim cap permís, però després d'haver fet molta feina, no només no ens posen impediments, sinó que se'ns van acostar oenagés grans a preguntar què necessitàvem. Com que els diners de l'Óscar s'acabaven, vam fundar una microoenagé, ­Proactiva Open Arms (www.proactivaopenarms.org), i gràcies a aquests contactes van començar a entrar diversos milers d'euros des dels EUA. Podem seguir.

Notícies relacionades

L’escola acusada d’ultracatolicisme acomiada el director

Kennedy afirma que l’autisme el causa una "toxina ambiental"

-¿Deu ser estrany tornar a la normalitat?

-Dos dies abans de tornar penses: «Veient tot això, ¿com podràs mirar la tele a la sala de casa sense voler-te morir?» No se m'esborrarà mai de la memòria el que he viscut. És espantós veure com es trafica amb vides humanes. El ferri costa 15 euros i ells en paguen més de 1.300 per persona per pujar en barques de set metres d'eslora que no floten perquè n'hi viatgen 50 on n'hi caben 10. És un miracle que sobrevisquin.