Jánovas, la gran injustícia

La de Jánovas és la trista història d'un abús, d'una flagrant injustícia que s'ha prolongat durant sis dècades. És també un testimoni d'heroica resistència de la gent humil davant els poderosos i l'aparell de l'Estat i una declaració d'afecció a les arrels, a la terra, als morts que descansen al cementiri, darrere l'església. És, per últim, un cant a la soledat.

Jánovas (Osca) era un poble viu els anys seixanta. Ubicat a la vall del riu Ara, les aigües del qual neixen al massís del Vignemale i van a desembocar al Cinca a l'altura d'Aínsa, tenia 42 cases habitades i més de 200 habitants. L'agricultura i la ramaderia de muntanya era el mitjà de vida, com a gairebé tot el Sobrarb, una comarca verda i escarpada, ancorada en la cultura tradicional del Pirineu. L'ombra de la desgràcia es va projectar sobre el poble a principis dels anys 50, quan l'empresa Iberduero va començar a projectar un embassament a l'Ara per a aprofitament hidroelèctric. La presa hauria d'estar aigües avall del poble, de manera que quedaria inundat, com altres nuclis de la vall. Eren els temps dels pantans de Franco i de la barreja d'interessos econòmics de les empreses elèctriques, privades, amb les necessitats de l'Estat, no precisament democràtic, de produir més electricitat.

El 1961 van començar les expropiacions. Però algunes famílies es resistien a marxar. «Fins que l'aigua no ens inundi, no deixaré casa meva», va pronunciar Emilio Garcés. Ell va resistir la terrible experiència de veure com Iberduero, no l'Estat, dinamitava les cases perquè als veïns no els passés pel cap tornar. Això va passar entre el 1962 i el 1965 i va tenir un tètric colofó l'any següent quan, un matí del mes de febrer, la mestra del poble i els nens que quedaven van ser trets de l'escola de mala manera per tècnics de l'empresa hidroelèctrica.

Va ser un dels diversos episodis de drets trepitjats que la dictadura va amagar. Però els veïns no ho obliden. Ho va poder comprovar Jordi Évole quan, mogut per una curiositat innata, fa uns anys va passar amb la seva família per la carretera que condueix al parc nacional d'Ordesa i el Mont Perdut i es va interessar per uns cartells reivindicatius a peu de carretera a la cruïlla de Jánovas. Al cap d'un temps va tornar i va poder parlar amb veïns expropiats, incloent-hi alguns d'aquells nens desallotjats de l'escola sense miraments. Una història fortíssima que reviu el Salvados d'aquesta nit.

'Habanera triste'

La Ronda de Boltaña és un grup de folk format, com a aficionats, l'any 1992. Ronden i canten els estils propis de les festes del Pirineu aragonès i les seves lletres defensen la cultura autòctona i denuncien les polítiques hidràuliques portades a terme a les comarques de muntanya. Com l'Habanera triste, una cançó dedicada al desallotjament violent de Jánovas. «Quién me iba a decir a mí / que soñaba con el mar / que en un inmenso pantano / mi casa iba a naufragar». És exactament el que devia pensar el pare d'Óscar Espinosa, quan va abandonar Jánovas després de cobrar una indemnització de 800.000 pessetes, just per a l'entrada d'un pis i una llicència de taxi a Barcelona.

Altres se'n van anar més a prop, a Boltanya, a Campodarbe, a Saragossa. A tots els acompanyava una malaltia en molts casos mortal: la pena. Molts dels que se'n van anar, sobretot la gent gran, van morir al cap de poc temps de deixar Jánovas. Aquest és un dels impressionants testimonis continguts en el treball d'Évole.

Potser per això, per pura supervivència, Emilio Garcés, la seva dona, Francisca Castillo, i els seus fills van decidir quedar-se a viure entre les ruïnes. Sols. L'empresa no va deixar de fer-los «putades», com diu el seu fill, o «males passades», com diu Francisca, amb la ment claríssima als seus 88 anys. Un dia els emprimaven els camps per arruïnar-los les collites, els tallaven la sèquia o els taponaven el pont d'accés al poble. Així, aferrats a la terra, van viure fins al 1984, quan van ser definitivament desnonats i desallotjats per la Guàrdia Civil.

I mentrestant, el pantà sense fer. Anaven passant les diferents administracions. Els informes i els projectes se succeïen als laberints burocràtics del Ministeri d'Obres Públiques, després Foment. «Si ens haguessin fet fora per fer una obra per al bé comú, ho hauríem entès. Hauríem patit menys al veure inundat el nostre poble. Però no va passar. I això és el que més ràbia fa», diu Jesús Garcés, fill d'Emilio i l'últim nen que va néixer a Jánovas.

Jordi Évole va tenir la idea de fer una projecció prèvia a l'emissió del seu programa per als veïns del poble. Va ser diumenge passat. Hi va anar la Ronda de Boltaña, hi va haver migas, porró i costelles a la brasa. I sobretot hi va haver emocions, les d'uns veïns que van veure reflectits en aquesta hora de programa de televisió uns sentiments acumulats durant dècades d'oblit.

La reversió

Notícies relacionades

'Salvados' visita Jánovas, un poble que es va resistir a morir

El català és la llengua habitual del 29% dels joves catalans

Ara ja saben que la presa no es farà i estan negociant la reversió de la propietat. Abans van haver de veure com l'empresa amenaçava de començar les obres sense tenir aprovat l'obligatori estudi d'impacte ambiental, una altra de les denúncies de Salvados. És la part política de la injustícia. La democràcia tampoc va acabar amb l'abús de Jánovas. En un moment donat els tornaven les ruïnes de les seves cases amb el pagament previ de la indemnització amb l'IPC acumulat des dels anys 60. ¡34 vegades el valor de llavors! Després les negociacions amb Endesa, hereva d'Iberduero, van millorar aquestes condicions. Ara estan negociant això. Mentrestant, han recuperat l'escola i reconstrueixen algunes cases. No han deixat mai d'anar a Jánovas. «Vosaltres hi sou avui -ens deien dilluns els veïns als periodistes-, però demà tornarem a estar sols. Tot i així, seguirem lluitant».

«¿Quién te cerrará los ojos, tierra, cuando estés callada?», preguntava José Antonio Labordeta en una de les seves memorables cançons. Alguns es van quedar a la vall de l'Ara preparats per tancar els ulls a una terra ferida de mort per un pantà que no es va fer mai.