Professors sense examen

Són la pedra angular del sistema educatiu. Formen, avaluen i examinen les generacions futures de dirigents, professionals i treballadors. Però, ¿qui els examina a ells? ¿A quins controls de qualitat se sotmeten els mestres? Les xifres són rotundes: un 36% dels professors espanyols no han sigut mai avaluats formalment, adverteix l'Organització per al Desenvolupament i la Cooperació Econòmica (OCDE), que assegura també que la participació dels docents espanyols en activitats de desenvolupament professional -cursos, tallers formatius, conferències...- és de les més baixes dels països que la integren.

Per bé o per mal, els mestres (amb o sense examen) ja fa temps que són a l'ull de l'huracà, i, per si no n'hi hagués prou, aquesta setmana s'han vist immersos en un agre debat sobre la conveniència d'establir incentius salarials que premiïn aquells professors de la pública, molts amb plaça de funcionari, que acreditin un bon rendiment. Tot de cara a estimular la renovació educativa.

«El problema d'aquest plantejament és que, ara mateix, no existeixen mecanismes per avaluar i determinar qui ho fa bé i qui hauria de millorar», constata Maria Vinuesa, membre de la junta directiva de l'Associació de Mestres Rosa Sensat. Les administracions educatives (totes dues, la central i l'autonòmica) fa anys que prometen que regularan la professió docent, però de moment tot ha sigut marejar la perdiu. Ni la Generalitat ha publicat encara el decret d'avaluació del professorat en què ha estat treballant durant aquesta legislatura, ni el Ministeri d'Educació podrà presentar aquest mandat el tantíssimes vegades anunciat Llibre Blanc de la Professió Docent.

Han sigut justament els treballs preparatoris d'aquest document, encarregat pel ministeri al filòsof José Antonio Marina, els que han originat l'última discussió sobre l'avaluació dels mestres i la seva consegüent retribució. «Tinc la impressió que Marina, volent plantejar una solució, el que realment ha plantejat és un problema», reflexiona el pedagog Gregorio Luri.

NO ÉS TAN FÀCIL / «D'entrada, perquè la societat sembla que encara no té clar que la responsabilitat de l'educació no és només dels mestres», afirma. «A més a més -afegeix Luri- la realitat de les escoles és molt complexa: mai hi ha dos grups d'alumnes iguals i això dificulta enormement qualsevol intent d'establir criteris d'avaluació o objectius, com per exemple els dels metges».

«Hi ha tantes variables, fins i tot en una mateixa aula, que el mestre ha d'innovar cada any, en funció dels estudiants que tingui a càrrec seu i en funció també de les famílies d'aquests estudiants», subratlla Vinuesa. «Això per no esmentar les diferències abismals que hi ha entre uns col·legis i uns altres», afegeix Manel Pulido, secretari d'educació a CCOO de Catalunya. «Els països que han aplicat polítiques de pagament per resultats als docents i que han mesurat el seu impacte rarament han aconseguit els objectius imposats. Només s'han pogut constatar millores quan s'han aplicat en països en vies de desenvolupament, però, tot i així, aquestes millores no s'han sostingut en el temps», insisteix el sindicalista.

«És que, també a diferència dels metges, el treball d'un mestre no es pot mesurar pels objectius aconseguits cada setmana o cada mes. La tasca del docent pot donar resultat al cap de 13 anys», diu la consellera d'Ensenyament, Irene Rigau. El que sí que ha fet Ensenyament és implantar, d'acord amb el que es preveu a la llei d'educació de Catalunya del 2009, uns incentius salarials, coneguts com a estadis de promoció docent, que premien les millores professionals.

DEFINIR ABANS LA TASCA DOCENT / «El problema, a parer meu, és que en aquests estadis, que són voluntaris, té massa pes l'antiguitat del mestre. Aquest és el mèrit més important, per sobre, per exemple, de la formació», objecta Enric Prats, professor de Pedagogia a la Universitat de Barcelona (UB) i membre de l'equip MIF, que treballa per la millora dels estudis de Magisteri. «Això difícilment permet detectar el professor que va una mica més enllà, perquè mesura la quantitat d'hores docents i no pas la qualitat d'aquestes hores», afegeix Prats.

Notícies relacionades

L'OCDE censura Espanya per la falta d'exàmens als professors

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Abans d'establir els criteris per avaluar els docents, opina el professor de la UB, «s'haurien de definir les funcions que té un professor, al qual la societat atribueix cada vegada més missions». I a partir d'allà i abans de determinar recompenses i estímuls, prossegueix Prats, «convindria definir també les condicions de treball del mestre, tenint en compte la diversitat de les classes o la complexitat dels centres, per exemple», suggereix.

Finalment, assenyala el pedagog, «en qualsevol cas hauria de quedar molt clar si els resultats d'aquelles avaluacions, que haurien de seguir sent voluntàries, es fan o no públics, amb el risc que la publicació comportaria a l'hora d'elaborar rànquings d'escoles». «Sigui com sigui -protesta Jaume Aguilar, president del Marc Unitari de la Comunitat Educativa (MUCE)- «qualsevol procediment que es vulgui posar en marxa hauria de ser consultat abans amb el sector. I ara mateix, el moment no és precisament el més apropiat», rebla.