Pederàstia al vestidor

 

 

 

 

 

A vegades el nen calla per por, per por que l'entrenador prengui represàlies i ell deixi de ser l'estrella de l'equip. O que no l'alineï al següent partit. Altres, perquè el menor sent per l'adult fins i tot un cert enamorament. "És tan guapo, està tan fort i és tan enrotllat...”, potser pensa. En ocasions, simplement no parla perquè el que es diu i es fa al gimnàs no ha de sortir del gimnàs, perquè és massa jove i inexpert per comprendre que hi ha coses que sí que han de ser explicades fora de l'espai esportiu. “És difícil saber en quin percentatge s'estan produint, però hi ha evidències que en l'esport s'estan donant casos d'assetjament i d'abusos sexuals amb menors com a víctimes”, adverteix la sociòloga Montse Martín, del Grup de Recerca de l’Esport i l’Activitat Física de la Universitat de Vic (UVic-UCC).

Martín és autora d'una de les poques investigacions que s'han fet a Espanya sobre assetjament sexual en l'àmbit esportiu. El seu estudi, encarregat pel Consell Català de l’Esport, auspiciat pel Consell Superior d'Esports i presentat en diferents fòrums internacionals, mostra resultats preocupants: al voltant d'un 35% de les joves que practiquen esport federat a Catalunya han patit algun tipus d'assetjament o abús sexual per part dels seus instructors. Un 6% dels casos han sigut abusos severs. “És una xifra no molt allunyada de la que ofereixen altres països, com Noruega, que ha estudiat més aquest assumpte i que el xifra en un 28%, o el Regne Unit, on el percentatge és del 21%. A la República Txeca, puja al 45%”, detalla Martín.

VIOLÈNCIA SEXUAL

En termes generals, el Consell d'Europa estima que la violència sexual infantil afecta en l'actualitat un 20% de menors. “Sobre el 23% de nenes i al voltant del 15% de nens”, precisa la professora de la UVic. El de l'esport, admet la investigadora, és un àmbit especialment difícil d'explorar. “D'entrada, perquè les federacions plantegen reticències quan els proposes realitzar una enquesta entre els esportistes sobre aquest assumpte”, explica. Ella ho va resoldre entrevistant noies estudiants del grau de Ciències de l'Activitat Física i de l'Esport de tres universitats catalanes.

La dificultat augmenta pel fet que “el mateix concepte d'assetjament i abús sexual planteja discrepàncies, ja que cada persona percep les coses d'una manera diferent”, agrega. “A les estudiants participants se'ls van plantejar 24 situacions diferents, de menys a més grau de gravetat, i se'ls va demanar que diguessin si elles s'havien trobat, al llarg de la seva carrera esportiva, en alguna d'aquestes circumstàncies i si ho havien percebut com a assetjament sexual”. Així, per exemple, un 16,4% de les enquestades van valorar com una “atenció sexual no desitjada” un petó rebut a la galta per part d'un instructor. Un 2,3% van dir haver-se sentit violentades perquè un entrenador els va fer un massatge a l'esquena sense el seu consentiment i un 1% van confessar haver rebut propostes de relacions sexuals a canvi de privilegis. Molt poques van considerar com a assetjament el fet de rebre una abraçada quan es guanya o de ser tocades a l'espatlla quan es reben instruccions, les dues situacions molt habituals en la relació esportista-entrenador.

FIGURA AMB AUTORITAT

Notícies relacionades

"Si un entrenador ordena a una nena saltar, ella salta. Si li demana obrir les cames, les obre"

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

L'estructura jerarquitzada de l'esport, en què l'entrenador és una figura amb gran autoritat sobre l'esportista (no tan diferent, si es mira bé, de la que té l'Església, on per fi es va trencant la llei del silenci sobre els abusos sexuals), és un obstacle per posar fi a aquestes pràctiques. “Massa vegades els clubs esportius han resolt les denúncies convidant els entrenadors sospitosos a marxar, deixant l'assumpte com un tema privat, sense comunicar-ho a ningú”, indica Martín. Amb aquesta mesura l'únic que s'aconsegueix és “traslladar el problema d'un club a un altre”.

¿Què s'està fent per eradicar la violència contra els joves esportistes? El primer és, explica la professora de la UVic, estudiar amb informació més àmplia quina és la incidència real del problema. “Des del 1994, no se n'ha fet cap estudi a Espanya”. A continuació, prossegueix Martín, “s'hauria d'introduir aquest tema en la formació dels joves entrenadors, perquè siguin ells els primers a prevenir, detectar i actuar si algun company comet abusos amb les seves pupil·les”. I, per últim, les administracions i els clubs haurien de fixar codis de conducta en les relacions entre entrenadors i esportistes, com es fa ja en altres països. “Aquí a penes hi ha regulació. Haurien d'existir limitacions en l'accés de l'entrenador als vestidors de les esportistes i indicacions sobre com es realitzen els desplaçaments o viatges”, proposa la investigadora.