¿Hi ha un 'vot femení'?

Adiferència de la Gran Bretanya, el sufragisme a Espanya i Catalunya no va omplir els carrers d'octavilles ni de policies furibunds, però es va anar musculant entre les minories il·lustrades, els col·lectius feministes i les formacions polítiques fins a protagonitzar agitats debats a les Corts Constituents de 1931. En aquell moment, moltes dones d'esquerres i sufragistes temien que el vot femení, llavors menys il·lustrat, i creien que més influït per l'Església, torpedinés els ideals progressistes que s'obrien amb la República. I va ser entre el dret superior a l'accés a les urnes i l'oportunitat del moment que va balancejar la batalla.

Dreta a la bancada, Victoria Kent,del Partit Radical Socialista (les dones podien ser elegides, però no electores), va assegurar que estava renunciant «a un ideal» al demanar que s'ajornés el sufragi femení. «Senyors diputats, no és qüestió de capacitat, és qüestió d'oportunitat per a la República (...) Avui és perillós concedir el vot a la dona», va argumentar. I Clara Campoamor,del Partit Radical, li va replicar que no hi havia «cap raó ni justícia capaces de negar aquest dret a les dones», i va defensar el vot femení «independentment que agradés o no el resultat de les urnes».

Les Corts van aprovar el sufragi, sí, però també es van convertir en una gran bassa misògina. La premsa, que tant aclamava la dialèctica parlamentària, així que les ponents van ser dues dones va trigar cinc acudits a anomenar-les «la Clara i la Yema». Manuel Azaña es va despatxar dient que la sessió havia sigut «molt divertida»; el diari Informaciones es va despenjar afirmant que «dues dones a la Cambra i ni per casualitat estan d'acord», i el diputat Hilario Ayuso es va apuntar a la gran cançó de l'època a l'assegurar que «l'histerisme impedeix votar a la dona fins a l'època menopàusica». Finalment, la proposta va tirar endavant amb 161 vots a favor i 121 en contra, es va convertir en la gran prova de l'acusació quan en les eleccions de 1933 va guanyar la coalició de dretes, i Campoamor va passar a rebre tracte d'empestada: en endavant cap partit va voler tenir-la a les seves files.

Quan només tres anys més tard les esquerres es van unir i van guanyar en les eleccions del 36, ningú va esmentar el sufragi femení. I el 1959, oblidada per tots a Suïssa, va escriure: «Crec que l'única cosa que ha quedat de la República ha sigut el que vaig fer jo: el vot femení».

¿Conservador?

Notícies relacionades

¿Què fan ara les feministes?

Sufragistes: histèriques, lletges i (molt) amargades

Des d'aleshores, les paperetes femenines alimenten llegendes que sovint apunten en direccions contràries. Es diu de les dones que són més «conservadores» i «reticents al canvi», alhora que se subratllen les seves inquietuds socials. ¿Es pot llavors fer un garbellament? Doncs encara que la complexitat difícilment es pot capturar, els últims baròmetres sí que apunten en algunes direccions.

En general, les dones mostren més indecisió en les dates prèvies a les eleccions, segurament, apunten els analistes, perquè, patint en primera línia l'atur i les retallades, són més reticents a donar fiabilitat a les propostes. En el baròmetre del mes d'octubre del CIS, el 26% de les enquestades es mostraven indecises, per un 18,2% dels homes. També les enquestes han anat constatant entre les dones un descontentament més gran amb els partits majoritaris i, en l'últim informe del CIS, la majoria es decantava pel PSOE (20,7%) mentre que els homes ho feien pel PP (18,7%).