Sufragistes: histèriques, lletges i (molt) amargades

Aquell 10 de març de 1914, la periodista i sufragista Mary Raleigh Richardson va amagar un ganivet de carnisser entre les faldilles i, a pas lleuger, es va acostar al quadro La Venus del mirall de Velázquez que estava penjat a la National Gallery de Londres. Quan el vigilant va veure que una dama d’aspecte menut i respectable s’abalançava a ganivetades contra el llenç, de l’ensurt va caure literalment de la cadira. Així que en el temps que l’home va trigar a recuperar-se, l’activista va poder fer set talls nets a la tela que, dit sigui de passada, van ser reparats sense problemes.

Aquell acte, podeu endevinar, va ser descrit per la premsa com el desvari aïllat d’una histèrica que no podia suportar la bellesa femenina. ¿Potser les sufragistes no eren dones lletges i frustrades perquè «no havien trobat en un home l’amor somiat ni en la societat una llar segura i confortable on viure i somiar»?, es preguntaven els columnistes. No obstant, l’apunyalament, descrit de forma melodramàtica per The Times com si fos el cos d’una dona –«el cop més greu va ser una ferida cruel al coll»–, tenia més a veure amb la política que amb la psicoanàlisi barata. Aquell acte era la resposta a la detenció, el dia anterior, d’Emmeline Pankhurst, líder de la Women’s Social and Political Union (WSPU), l’ala radicalitzada del moviment sufragista que, després de dècades exigint sense èxit el vot femení, va dir que ja era hora de passar a l’acció. «Fets, no paraules», repetia.

Misogínia asfixiant

I ja era hora, segons Pankhurst i les seves seguidores, perquè la primera petició que s’havia tramitat davant el Parlament datava del 1832. Perquè ja el 1866, l’economista i filòsof liberal John Stuart Mill va impulsar una nova esmena firmada per 1.500 dones que s’apuntalava en arguments tan bojos per a l’època com que «si la llibertat és bona per a l’home ho és també per a la dona». I perquè totes les campanyes, exposicions, xerrades i banquets que es van organitzar des de llavors es van estavellar sempre contra el mateix lloc: el desdeny de ses senyories.

La misogínia, val a dir, era totalitària i asfixiant. En plena revolució francesa, Olympe de Gouges va ser guillotinada després d’escriure la Declaració dels drets de la dona i la ciutadania. I per als caps pensants del segle XIX, de Hegel a Schopenhauer i de Nietzsche a Kierkegaard, la dona era o bé aquella mà invisible que et rentava els calçons a casa o bé «objectes de fabulació» (gentilesa de

Nietzsche) eteris, de llarga melena i aspecte tísic que no podien fer cap altra cosa que morir d’amor.

Arran de terra, aquests deliris tenien traduccions molt prosaiques: les obreres cobraven dos terços menys que els seus companys; les rendes i possessions passaven a ser del marit al casar-se; els senyors podien infligir maltractaments emparats en les prerrogatives maritals; els pares ostentaven la pàtria potestat dels fills i fins i tot podien donar-los en adopció sense el consentiment de la mare, i les sospitoses d’exercir la prostitució eren caçades al carrer i sotmeses a proves periòdiques de malalties venèries mentre que els clients entraven i sortien còmodament dels bordells.

Les urnes com a mitjà

Les dones, molt involucrades en l’abolicionisme, van anar esgarrapant parcel·les educatives, però tots aquests greuges civils es van erigir en «un mur contra el qual dues generacions de dones van xocar una vegada i una altra –explica la filòsofa Amelia Valcárcel–. I va arribar un moment en què van comprendre que, sense vot, tota la resta no es podria canviar». La investigadora en temes de gènere Laia Fernández posa així les coordinades del sufragisme: «Es va desenvolupar en un període d’ebullició política, científica i social que va constituir la transició de l’Anglaterra victoriana a l’eduardiana i on es pretenia la consecució de la ciutadania, que excloïa un percentatge d’homes i la totalitat de les dones. Però el desafiament de les dones a l’ordre patriarcal es percebia amb molta més por que el de les classes treballadores».

El 1897 va néixer el National Union of Women’s Suffrage Societies, el flanc moderat. I el 1903 va arribar el torn de la WSPU de Pankhurst, que va augmentar el voltatge de les seves protestes el 1912, quan el Parlament va desestimar les propostes encaminades a aprovar el vot femení.

El cert és que el tutorial contestatari d’aquest grup va provocar escissions, va agafar per les solapes el Govern i va anticipar un repertori d’accions que han arribat fins avui. «No ens importen gens ni mica les vostres lleis, senyors, nosaltres situem la llibertat i la dignitat de la dona per sobre d’aquestes consideracions i continuarem aquesta guerra com ho vam fer en el passat, però no serem responsables de les propietats que sacrifiquem o dels perjudicis que pateixin–va dir Pankhurst–. De tot això en serà culpable el Govern que, malgrat admetre que les nostres peticions són justes, es nega a satisfer-les».

En un pols desigual però ferotge amb el poder, les sufragistes del WSPU es van entrenar com a guerrilla urbana i van practicar l’art marcial jujutsu per defensar-se de càrregues brutals i detencions massives; es van encadenar a les reixes d’edificis públics; van organitzar escraches davant les vivendes de membres del Govern; feien pintades en què exigien «vot per a les dones, castedat per als homes»; van interrompre mítings, i van apedregar aparadors de comerços.

«141 actes de destrucció»

També es van enfilar a les teulades amb megàfons, van boicotejar la representació del cos femení als museus, van llançar àcid a les bústies, es van amagar en orgues per sabotejar actes, van llançar octavilles des de globus, van tallar fils de telègraf i, quan van doblar les seves accions violentes, van atemptar amb artefactes contra cases de camp buides, estacions, ports i pavellons en què mai hi va haver víctimes. El març del 1914, a Glasgow hi va haver una batalla campal entre policia i sufragistes. Els agents van disparar bales de fogueig i les dones, que es defensaven a cops de paraigua dels cops de porra, van contestar llançant testos i cadires. Aquells primers mesos del 1914, la premsa va inventariar fins a «141 actes de destrucció».«Les sufragettes, com despectivament es van anomenar les activistes radicalitzades, eren dones del seu temps i no es van inventar l’acció directa –explica la historiadora Elena Fernández–. No obstant, sí que tenien un gran sentit de l’espectacle i olfacte mediàtic per cridar l’atenció de la premsa i pressionar el Govern. Val a dir que tant les sufragistes moderades com les combatives eren rupturistes al màxim, tenint en compte la mentalitat de l’època».

En aquest sentit, Laia Fernández també destaca: «El bel·licisme de les suffragettes va sorprendre i va incomodar la societat patriarcal, acostumada a la passivitat i bona conducta femenina i, al mateix temps, va cridar extraordinàriament l’atenció d’un públic àvid d’històries sorprenents. Així, ja llavors trobem les bones feministes, aquelles que no militen i són pacients, i poden treballar amb i com els homes, i les males, o lletges o lesbianes o feminazis que busquen transformar la societat i fan molta por a les estructures patriarcals, que temenperdre el control. Però compte amb les polaritzacions: oculten que les bases eren versàtils i moltes vegades superaven les diferències polítiques o aquestes, per elles, no estaven tan clares. Han sigut els estudiosos a qui ha interessat mostrar-les dividides per menysprear-les».

I a tot això, ¿com hi va reaccionar el poder? Doncs primer les va ignorar i després va bascular entre la burla i la repressió brutal. Les càrregues eren tremendes. I després de les detencions, les sufragistes, que exigien estatus de preses polítiques, van seguir vagues de fam contestades amb alimentació forçosa, una tècnica que els va provocar seqüeles molt greus. De tal manera que es va aprovar la llei el Gat i la Rata, per la qual es va establir que, quan l’estat físic de les preses (ratolins) fos greu, serien posades en llibertat per l’autoritat (el gat) i, un cop recuperades, les tornarien a detenir i empresonar. I així ad infinitum.

Les crítiques, s’ho poden imaginar, els plovien de tot arreu. Els antisufragistes deien que el vot femení convertiria el Parlament en una espècie de fulletó sentimental i mataria l’amor, la família i fins i tot «la virilitat de l’imperi britànic». Però també van rebre revessos del moviment obrer, que sovint les va titllar de colla de burgeses només interessades a accedir als privilegis masculins. «És cert que hi havia moltes senyores acomodades, però també que el moviment va créixer de forma exponencial a finals del segle XIX i principis del XX i que també hi havia obreres –diu Elena Fernández–. No obstant, les dones de les classes populars tenien urgències com què podien preparar per sopar o com pagarien la seva habitació insalubre. I, és clar, tenien menys educació i menys temps per a la política, entre la feina i la casa. A més, també hi va haver les que van preferir enrolar-se en partits i sindicats de classe».

Primera guerra mundial

Notícies relacionades

¿Hi ha un 'vot femení'?

¿Què fan ara les feministes?

Després va arribar la primera guerra mundial i, a més de posar en guaret la lluita, va sumar noves escissions, fins i tot al voltant de la xemeneia de les Pankhurst. Mentre Emmeline va recolzar la contesa, pensant que si les dones estaven a l’altura no els podrien negar el vot, la seva filla Sylvia, socialista i pacifista, en va abominar. Al final, les més grans de 30 anys van poder votar a partir de 1918 i, 10 anys més tard, van aconseguir que s’equiparés l’edat a la dels homes: 21. No obstant, en aquella data ja quedava meridianament clar que els drets polítics no transformarien per si mateixos la vida de les dones.

¿Però va sumar o va restar a la causa el radicalisme de WSPU? Hi ha consens que tot va contribuir en un moviment general que es va sostenir durant dècades i va aconseguir aliances internacionals. Però també és cert que, encara que les accions combatives van ser utilizades per criminalitzar la lluita i menysprear les suffragettes en la historiografia, aquelles dones van donar una imatge pública inusual –«organitzades, creatives, transgressores, bel·ligerants i solidàries», apunta Laia Fernández– i van anticipar el feminisme d’acció de grups actuals com Pussy Riot. Molt a desgrat seu, també van acusar tics que han arribat fins avui. Primer tic: la reticència masculina a renunciar als seus privilegis. I segon tic: que serveixin aquestes il·lustracions per assegurar-se que, com fa un segle, si es vol desacreditar una feminista no fa falta rebatre arguments: n’hi ha prou de caricaturitzar-la vella, lletja i insatisfeta