Nenes amb penis, nens amb vulva

Quan l’Erika va començar a parlar, amb 2 anys, li deia a la seva mare: «Avui estic guapíssima». «Guapo, tete, estàs guapo», li responia ella. La nena s’empipava: «Ja no sóc la teva amiga. ¿Per què em disfresses per anar al col·legi?» L’Erika és una nena de 7 anys que va néixer amb genitals masculins. Els pares d’en Leo, de 6 anys, de seguida van veure que el molestava que li diguessin que estava guapa. «No volia portar vestits. Li agradaven coses dirigides a nens». Ell és un nen que va néixer amb genitals femenins. També la Violeta, de 8 anys, ho va anunciar des de molt petita: «El meu cap em diu que sóc una nena».

L’Erika, en Leo i la Violeta són menors transsexuals. No van néixer en un cos equivocat: aquesta idea, que pot semblar explicativa i fins i tot benintencionada, és rebutjada de ple pels pares dels menors i pels especialistes: «La Violeta sempre ha sigut una dona. Res de cos equivocat», diu la Francesca, la seva mare. «Seria com dir que un gai té una inclinació equivocada», argumenta en Ferran, el pare d’en Leo.

Una forma contundent d’explicar què és un menor transsexual l’aporten els mateixos familiars: parlem de nenes amb penis i nens amb vulva.

No se sap quants menors transsexuals hi ha a Catalunya i Espanya. A l’associació Chrysallis, que agrupa les famílies d’aquests menors, n’hi ha 240. D’aquestes, 14 són famílies catalanes. Fa més d’un mes la Generalitat va començar a fer-los targetes sanitàries amb el seu nom sentit. Un progrés vinculat amb la llei contra l’homofòbia aprovada pel Parlament. Però és clar que el camí per recórrer és llarg: la societat no sap què és un menor transsexual si no en té cap a prop.

UN REFUGI A CASA / La Cristina, mare de l’Erika, explica que fins que va fer el trànsit i va començar a viure com una nena, la casa era un refugi. Quan sortia del col·legi, la nena només volia ser allà, d’amagat del món. Es podia vestir amb roba femenina, fer la seva vida. «Un informe de la guarderia deia que l’Erika preferia el joc femení. Jo creia que tenia un nen gai». «Fins als 6 anys, els Reis van ser tristos: tots els regals eren masculins menys els meus, però els meus no els podia obrir davant de la meva família. Semblava que ho alimentava».

Un dia, la mare va veure el documental El sexo sentido i va comprendre què passava. «Vaig començar a tirar engrunetes. Li deia: ‘¿Vols anar a la platja vestida de gateta? Avui anirem lluny’. Agafàvem el tren i anàvem a Mataró».

A finals d’estiu del 2014, la mare i la filla van anar de càmping amb unes amigues. «¿Preparada per a un viatge de noies?», li va preguntar una a la menor. «Sí, a partir d’ara seré l’Erika». I va treure la seva roba de nena, que havia agafat sense avisar. 

Al tornar, quan el pare li va dir que es vestís, ella va replicar que no podia. Havia fet una muntanya amb la seva roba de nen: «No trobo la meva roba, pare, ja no em puc vestir amb aquesta perquè no és meva». El pare li va dir a la mare que s’havia d’anar a comprar roba nova per a l’Erika i ho van fer. Aquell dia va tenir lloc el seu trànsit. 

Era el setembre del 2014 i el col·legi començava en deu dies. Van avisar els altres pares. Els nens ho van assumir amb tota naturalitat: «Ells ja sabien que volia ser l’Erika». La segona setmana, quan va voler, va anar al col·le amb vestit. La següent carta als Reis deia: «Ja sóc l’Erika per a tothom. No em porteu regals de nen».

«EM VULL DIR SARA» / De ben petita, la  Violeta feia rebequeries perquè no volia ser un nen, explica la seva mare, la Francesca. «Pensava que era com un joc, que l’hi passaria. Però després va ser més fort. Jo li deia: ‘Ets un nen’. Sense saber-ho, li enviava missatges negatius. Li comprava roba de nen, però sabia que alguna cosa no estava bé». Als 5 anys, la Violeta li va dir que no volia ser un nen: «Em vull dir Sara». La va portar a psicòlegs, no van identificar què passava. La nena era feliç per carnaval, per Halloween; la mare li deixava marge en aquests períodes. Un dia, a Port Aventura, ella anava disfressada de Draculaura de Monster High i algú li va preguntar com es deia. Va mirar la mare i va contestar: «Violeta». 

No era un nom escollit a l’atzar. La mare havia explicat als seus fills que sempre havia volgut tenir una nena i anomenar-la així. Era, diu la Francesca, una manera de dir ‘sóc aquí’. Tenia 5 anys. Més endavant, al conèixer el cas d’un menor transsexual del Canadà, la Francesca ho va explicar a la Violeta. «Jo tinc el mateix problema, sóc una nena», va contestar. La mare va trobar Chrysallis i entre el maig i el juny del 2014 va arribar el trànsit de la Violeta. Faltava una setmana per acabar el col·legi, però ella no va voler esperar al curs següent. Hi va anar amb la roba nova. «El col·legi s’hi va adaptar molt bé», diu la Francesca.

Notícies relacionades

Un menor transsexual de 17 anys se suïcida per assetjament escolar

Clam per la despatologització

Com l’Erika i la Violeta, en Leo va triar el seu nom. Té 6 anys i quan va començar a parlar els seus pares van veure de seguida que no li agradava que el tractessin com a una nena, diu el pare, en Ferran. «En Leo sempre ha tingut aspecte de nen. Ja abans que es canviés el nom se’l tractava com a un nen. Ell no ho ha viscut mai amb angoixa. Però quan el món el va començar a tractar com és, va agafar més seguretat». Tampoc rebutja el que és femení: «Li agrada Frozen però no s’identifica amb la princesa». 

Que el nen té caràcter ho demostra com va anunciar el trànsit a la classe. Van preveure començar a casa i si anava bé fer-ho al col·legi. Però l’endemà, sense avisar ningú, en Leo va voler informar els companys. «Es van asseure tots en cercle i ho va explicar». En Leo, diu el pare, no va canviar: «No hi ha cap canvi, és la mateixa persona des que va néixer». H