Patir en la penombra

Diego, abans de decidir que no podia seguir vivint, va escriure: «No aguanto anar a col·legi». Álex, un dels joves a qui, a estones, acompanyo en la recerca del seu lloc al món, explicava així la seva experiència escolar: «Et tornes boig, et roben la vida, se't fiquen al cap». Amb freqüència, només un drama altera el nostre confort, les nostres visions simplistes. En el cas que ens ocupa ens recorda que l'escola és una cosa més important que un lloc on s'instrueix i es posen notes, on es té èxit o es fracassa. Durant molt temps d'infància i adolescència és el seu lloc per aprendre a viure, per ser un mateix en relació amb altres.

Reaccionem davant els episodis crítics i demanem mesures. Busquem certeses en les sancions, el Codi Penal i els jutges, sense preguntar-nos què converteix una aula en un infern, per què ningú sembla descobrir els sofriments, per què un nen pensa així: «No explicava res a casa perquè els meus pares eren bons i no volia que se sentissin malament». ¿Tan difícil és descobrir que un alumne no té amics? Quan els seus alumnes passin les proves Pisa, a cap professor li demanaran que identifiqui qui són els alumnes friquis de la classe. Quan tornen a casa preguntarem pels deures o per les notes, però no estem acostumats a intentar descobrir si el seu dia escolar els ha aportat una mica de felicitat.

Notícies relacionades

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

No tornem a desfer el camí. Algun dels successos de suïcidi i violència escolar greu de fa una dècada van fer que la llei d'educació contemplés com a obligatori que cada escola, cicle, classe posés en marxa el seu pla de convivència. En molts casos no va arribar ni al paper. Després va venir la llei Wert i se'n va completar l'oblit. ¿Podem tornar a acceptar que aprendre a conviure també és una tasca de l'escola que ens agradaria tenir? ¿Ho posarem entre les definicions d'èxit escolar? Hi ha molta diversitat d'infàncies i adolescències que en la seva vida de cada dia a l'aula es veuen afectades per la marginació i l'exclusió. Cada mare o pare no hauria de preguntar-se primer sobre si el seu fill és víctima, sinó sobre si també fa de botxí a estones, si aplaudeix o dissimula quan el seu company pateix en soledat.

Quan reclamem una escola de qualitat hem de posar entre els requisits que els seus professionals tinguin la capacitat i la possibilitat d'observar, escoltar, descobrir, acompanyar tots i cada un dels seus alumnes. La millor de les prevencions contra l'assetjament, l'exclusió del diferent, la imposició de regles de poder i silenci, passa per poder descobrir com evolucionen, com és la vida diària de cada grup, de què es va omplint la seva motxilla escolar i la seva motxilla familiar. Però, si retallem escola, si omplim les classes, si avaluem primer els Reis Catòlics, pocs mestres i professors podran dedicar-se a acompanyar educativament, de manera personalitzada. Quan el noi Álex va sortir de la seva escola secundària i se'n va anar a aprendre altres oficis va escriure: «Ara puc tenir amics».