Curro Claret: «El disseny trenca murs invisibles de desigualtat»

La inquietud, el concepte que el diccionari defineix com «la inclinació de l'ànim cap a alguna cosa», ha portat aquest dissenyador industrial a dissenyar una clau contra la marginalitat d'objectes i persones. En les seves creacions, Curro Claret (Barcelona, 1968) no deixa al marge el valor de la gent en risc d'exclusió social, ni el d'elements materials dels quals es prescindeix. Ell il·lumina tot això amb noves possibilitats. Realça el potencial social.

Dissenyador industrial. Les seves idees miren de caminar sobre dues potes: la reutilització de material i la revalorització social.

-En la seva conferència de dissabte al saló Expohogar Primavera de Fira Barcelona parlava de disseny social. ¿Què és? És el reconeixement del disseny com a eina de transformació i canvi, a partir de repensar la manera com vivim. I cada dia tinc més clar que en les situacions de risc d'exclusió social de les persones, el disseny hi ha d'estar.

-¿Com a solució? No dic que hagi de solucionar-ho, però el disseny trenca murs invisibles de desigualtat. El seu atractiu i glamur, la sorpresa que genera, és un ganxo per fer aflorar qüestions com l'origen dels materials utilitzats o les històries que inspiren les creacions. El disseny és una oportunitat i un canal per expressar, una excusa per qüestionar i suggerir altres punts de vista.

-Com tota creació artística...Sí, com la moda. La passarel·la és un punt d'expressió amb molt valor. Les primeres minifaldilles parlaven de llibertat, com la música de jazz, que va néixer com a canal d'expressió dels esclaus que cantaven al camp. Avui hi ha encara molta resignació, i el disseny, com tot l'art, és un camí alternatiu a l'inconformisme que no accepta la realitat tal com és. Encara que cadascú, en la seva professió, pot reconèixer maneres d'actuar diferents.

-Cada persona, el seu gra de sorra... La millora social és una feina col·lectiva. Encara que alguns tinguin més marge, cadascú pot fer alguna cosa, no és un tema d'escala i dimensió, és d'actitud personal.

-El seu projecte amb Arrels Fundació i Camper exemplifica molt bé com el disseny trenca murs de desigualtat. Expliqui-m'ho! Va ser el 2012. Camper em va demanar que decorés la seva botiga del carrer de Pelai de Barcelona, a l'edifici del Triangle. Volien que ho fes com ho faig amb Arrels Fundació. Al Paral·lel, la fundació del Raval té un taller on guio gent que ha viscut al carrer en el disseny d'objectes útils, aprofitant materials dels quals altres es desprenen. I amb sis d'aquestes persones vam decorar la botiga de Camper. Dins del local, un vídeo, un text i dibuixos expliquen el procés, que vam repetir en una altra botiga de Camper a Madrid, amb la Fundació San Martín de Porres.

-¿Què valora més d'aquestes experiències? Que els participants se sentissin reconeguts i tractats com a persones, que les seves capacitats es fessin visibles, i encara més de la mà del segell de Camper, que també té la seva història humana al darrere. La firma va dipositar confiança en gent amb molt poques oportunitats de tenir una feina estable, i aquelles persones van estar a l'altura.

Notícies relacionades

Apagada generalitzada a Espanya: ¿què ha passat amb la llum?

Altres jornades històriques a les fosques

-¿Tots els seus treballs els enfoca així? A qualsevol projecte que m'arriba intento buscar-li la connexió amb una mirada crítica de la societat i la preservació ambiental. M'estimulen dissenys com els protectors de ciclistes -amb forma de barra de pa- a l'asfalt de Barcelona, que vaig fer per a Zicla, perquè és una empresa que treballa amb material reciclat, i en aquest cas en defensa del transport net. M'agrada que el meu disseny estigui on hi hagi vida, on vegi una necessitat de canvi. I em dol quan no pot ser així.

-Entre reciclar i reutilitzar, ¿què tria? Tot és necessari, però reutilitzar es pot fer a casa, sense cap cost. Reciclar implica un nou procés industrial.