La síndrome de fatiga crònica multiplica per sis el risc de suïcidi

Fibromiàlgia i síndrome de fatiga crònica (SFC) té dijous el seu dia mundial. Juntament amb la sensibilitat química múltiple, són les tres patologies més prevalents de les denominades malalties de sensibilització central. Totes elles comparteixen complexitat a l'hora de ser diagnosticades i tractades, ja que la causa del seu origen, una disfunció del sistema nerviós central, es desconeix i no té cura. Només els símptomes de cadascun d'aquests trastorns poden ser atenuats, però la falta de recursos per investigar i per tractar de manera completa els que les pateixen complica les seves vides i desatén, en molts casos, aquests malalts. Agreuja la situació que són malalties desconegudes socialment i per això, menyspreades, i fins i tot negades, per l'entorn pròxim, familiar, laboral, i a vegades mèdic, ja que la simptomatologia i graus d'afectació són molt variables d'un pacient a un altre, tot i que solen acusar sempre dolor i cansament.

Ara, per primera vegada, un estudi ha quantificat el impacte sociosanitari, emocional i laboral de l'encefalomielitis miàlgica, coneguda popularment com a síndrome de fatiga crònica (SFC). Una de les conclusions de l'estudi, que és la tesi doctoral del psicòleg Juan Jiménez Ortiz, és l'alt nivell de risc de suïcidi que presenten les persones que la pateixen, un percentatge del 12,75%, quan en la població general és del 2,3%. És a dir, sis vegades més. La depressió es dóna en el 57’25% d'aquests malalts, una taxa 14 vegades superior a la de la població general, que és del 4%. La tercera dada inquietant és la desesperança, que mostra la seva presència en el 66,85% dels 205 casos estudiats. "La desesperança és un nivell de l'estat d'ànim que s'acosta més al risc de suïcidi que la depressió. És aquell moment en què la persona, després d'haver realitzat tot tipus de comportaments i conductes i no sentir cap efecte positiu, s'ensorra, però en la població general, no existeix encara cap estudi sobre ella", explica l'autor de la tesi.

TOTS ELS ÀMBITS DE LA VIDA

Dels casos analitzats, tots ells persones diagnosticades d'encefalomielitis miàlgica en 14 comunitats, d'entre 27 i 71 anys, la majoria (187) són dones. "Com a conseqüència dels efectes adversos de la seva simptomatologia incapacitant, queden greument perjudicades les més significatives dimensions de la seva vida", puntualitza el psicòleg. Molts estudis han comprovat la rellevant instrusivitat de la malaltia en la vida dels que la pateixen, així com l'abandonament institucional, social i sanitari, i les pèrdues laborals, familiars, d'amistats i en l'àmbit de les activitats d'oci, així com la seva associació amb la depressió i el risc de suïcidi. Però, per primera vegada, gràcies a l'estudi de Jiménez, hi ha xifres d'això.

El psicòleg, establert a Tarragona, havia començat a treballar una tesi sobre la sensibilitat a l'ansietat, quan va arribar a la seva consulta una dona que estava patint les conseqüències nocives psicològiques causades per l'SFC. "L'afectava en tots els aspectes de la seva vida. I em va sensibilitzar moltíssim. Em va semblar molt dur i vaig suggerir als meus directors de tesi -els doctors José Maria Roman i Valle Flores, del departament de Psicologia de la Universitat de Valladolid- el canvi de temàtica i orientació del meu treball", detalla. 

PREVENCIÓ

Notícies relacionades

Un calvari sense comprensió

La batalla per aconseguir la baixa laboral

La principal conclusió de la investigació de Jiménez és "la necessitat d'una intervenció preventiva sobre depressió, desesperança i risc de suïcidi, que hauria de recolzar-se en: denunciar com l'abandonament i desemparament institucional incideix en el malestar psicològic dels malalts; oferir activitats informatives i formatives sobre la malaltia, tant al col·lectiu sociofamiliar com medicosanitari, perquè existeixi una adequada comprensió i sensibilització, perquè redundi en un tracte humà i de verdader suport; i potenciar des de les edats escolars, juntament amb altres, les variables moduladores, com la qualitat de vida i el benestar psicològic", assenyala l'autor del treball.

Jiménez alerta també, després del seu estudi, que "una intervenció psicològica de suport, primer ha de tenir en compte que està davant una malaltia orgànica, i en segon lloc ha de servir per reduir els efectes nocius de la malaltia". "No estarem en un país just, avançat i democràtic, mentre hi hagi persones patint malalties de la síndrome de sensibilització central que segueixin sent ignorades i invisibles", acaba dient el psicòleg.