Al voltant de la família

Els quibuts, l’era hippy, el maig del 68, la comunes de Berlín. Grans projectes de convivència en grup que en la majoria dels casos van topar de morros amb la prosaica realitat. En la societat moderna, individualista, consumista i molt competitiva, sembla que no hi tenen cabuda aquests models de vida que molts relacionen amb el passat tribal de la humanitat. Ara, unes declaracions de la diputada de la CUP Anna Gabriel han tornat a destapar aquest vell debat. Una discussió sobre una opció de vida que, en opinió de juristes i altres experts, és molt difícil i complex de posar en pràctica, malgrat que hi pugui haver alguna excepció, com la que va posar en marxa el periodista Salvador Alsius.

    Una opinió que comparteixen alguns dels més acèrrims defensors d’aquest model de convivència, com el músic Pau Riba, que a finals dels anys 60 va intentar viure en una comuna ubicada en una torre del Tibidabo. «Cap de nosaltres tenia ni punyetera idea de què volia dir viure en comuna. Aquella era llavors casa nostra i uns quants amics ens tractaven com si allò fos un hotel. La cosa no va arribar gaire lluny», admet.

    

FILLS COM A PROPIETAT PRIVADA / Riba, amb tot, considera que és compatible tenir fills i viure en comunitat i considera que el rebuig de moltes persones a aquesta opció és perquè el capitalisme i la seva idea de possessió fa que vegem els fills com una propietat privada. «Però aquesta idea s’ha d’anul·lar, perquè els fills són de si mateixos i poden aprendre i ser cuidats per qualsevol persona que vulgui estar amb ells», afirma.

    L’autor de Noia de porcellana admet, no obstant, que avui dia aquesta idea es mou en el terreny de la utopia, perquè requereix «un entorn diferent» i en l’actual societat és «impossible» d’aplicar. Aquesta dificultat fa que siguin molt pocs els grups que s’embarquen en l’aventura comunal, i a vegades es tracta de col·lectius antisistema. Un àmbit alternatiu que tampoc és fàcil per als nens. «He estat a prop de persones que han fet aquest experiment de criança en comú a Barcelona. Nens molt estimats, amb parts en dia de lluna plena i altres rituals idealitzats, i al final aquesta situació no s’ha pogut sostenir per motius econòmics i personals, cosa que ha provocat el desarrelament d’alguns dels seus membres», explica Jocelyn Guerrero, psicòloga especialitzada en dones que també té àmplia experiència en el tractament de menors.

    «El grup es va dividir al cap de set anys i els nens van quedar penjats fins que van poder tornar a resituar-se com qualsevol altre nen d’una família nuclear», comenta aquesta especialista. «Les experiències de vida en comú basades en tribus africanes o sud-americanes estan idealitzades. I si encaixen en els seus llocs d’origen és perquè no estan dins d’un sistema capitalista com el nostre, sinó que tota la societat està harmonitzada amb aquesta ideologia. Les tribus no són antisistema, són coherents amb tot el que fan», insisteix.

    

IDENTITAT I PERTINENÇA / Guerrero destaca, a més a més, que les mares sempre saben quin és el seu fill i els nens sempre volen tenir «la seguretat» que hi ha una persona que és la seva mare, perquè els dóna sentit de pertinença i reforça la seva identitat com a persones.

    La filòsofa Carolina del Olmo, autora del llibre ¿Dónde está mi tribu?, corrobora que «els experiments» que coneix de convivència en grup ho han tingut «molt difícil» per perdurar. «Vivim en una societat en què els llaços, les responsabilitats i el compromís estan molt deteriorats i reconstruir-los és molt complicat», afirma l’escriptora.

Notícies relacionades

Quaranta anys en comuna

Anna Gabriel (CUP) tindria "fills en comú amb un grup"

    Del Olmo destaca que aquests projectes són positius, perquè la societat necessita «fraternitat i suport mutu», però dins de la forma de vida actual, urbana, amb feines pròpies del sistema capitalista «és molt complicat» posar-los en pràctica. «Però és veritat que necessitem un sistema de solidaritat real, l’ideal seria que fóssim capaços de reconstruir una societat més fraterna i llavors la criança sí que seria cooperativa», afegeix.

    La filòsofa assegura que els humans som «una espècie de criança cooperativa» i que el que en realitat és artificial és el model de societat actual, que només té un segle de vida. «Ens hem acostumat a creure que el que és natural és tenir famílies petites, en què els nens es crien a casa, quan en realitat això és el més exòtic», insisteix.