Quaranta anys en comuna

–¿Des de quan vius en comunitat? Tot va començar el 1975, ja fa 40 anys. Un grup de companys de curs de la UAB, la major part de Sociologia, vam fer una mena de seminari sobre les comunes, un tema de moda en aquell moment pels quibuts israelians i, sobretot, per les mítiques comunes de Berlín. Vam estudiar el tema a fons, vam fer xerrades amb Josep Maria Carandell, que havia publicat un llibre sobre el tema ... I sis de nosaltres, tres parelles, vam decidir provar-ho més endavant.

–La prova va resultar... El que era només això, una prova, encara dura. Vam començar sent sis persones. Cada parella va tenir dos fills. Per ser exactes, en total cinc filles i només un noi, que a més era el més petit. Per això ens vam acostumar a parlar genèricament de les «nenes». La gent ens deia: ‘Això s’acabarà quan tots tingueu feina’, o ‘s’acabarà quan tingueu fills’. Però vam anar superant aquests suposats obstacles. Una de les raons per explicar la durabilitat: mai hem volgut forçar la situació més enllà del que podíem assumir culturalment. És a dir, no posàvem el model teòric ideal (o radical) per davant del que ens portava el dia a dia, amb les nostres maneres de ser i de fer.

–¿Aquest és el secret de la perdurabilitat? Les comunes de Berlín i moltes altres se’n va anar en orris perquè feien això: «Declarem abolida la propietat privada» o «a partir de demà, canvi de parella». Nos­altres hem arribat molt lluny en el terreny econòmic, però ho vam fer sense forçar la màquina. Els primers temps assistíem a les reunions de l’anomenada Coordinadora de Comunes de Catalunya. Ens miraven una mica com burlant-se. Ens deien la comuna de les tres parelles. Diguem-ne que veníem a ser com l’extrema dreta del moviment... Però, mira, aquí estem, i en canvi de tot allò no en va quedar ni rastre.

–¿És una comunitat o una comuna? Nosaltres hem parlat indistintament de comuna, de comunitat, de grup... És que no sabem exactament què som. Tampoc hem volgut proposar-nos com a model de res. Curiosament, en els últims temps jo a vegades parlo de tribu per referir-me al grup ampliat, amb les parelles de les noies, els seus fills. Si comptem tota la piràmide, estem parlant de 26 persones. Però ja només vivim a la casa mare els sis fundadors. Com és lògic, la descendència ha anat fent la seva vida.

–¿Com organitzeu les compres, les despeses, la neteja, els àpats? Hem tingut fórmules molt diverses al llarg dels anys. Però la feina domèstica diària (fer el sopar , planxar, plegar la roba) ha anat per torns, amb equips d’una, dues o tres persones, segons les circumstàncies. I després, per a les feines més continuades, les tenim distribuïdes segons les habilitats personals. N’hi ha per a tots els gustos.

–¿Qui ha decidit la cura i l’educació dels nens? Òbviament, la cura i l’educació de les noies sempre va ser compartida. Molt parlat, molt discutit, molt consensuat. Això sí, en la línia del que deia abans sobre no forçar més enllà del que emocionalment ens sortia. Ningú va reprimir mai una mostra de carinyo especial a una de les filles pròpies.

–¿Quins problemes té aquest model de convivència i quins avantatges? De problemes n’hi ha com en qualsevol grup humà. I les crisis corresponents, per descomptat. La manera de superar els problemes (pot semblar un tòpic) no és cap altra que la tolerància. Es tracta de pensar que els avantatges superen àmpliament els inconvenients. Els avantatges són en primer lloc de caràcter afectiu. Però també n’hi ha d’ordre material. És una bona via per racionalitzar el consum, les decisions econòmiques.

–¿Es tracta d’una unió de famílies o és una cosa diferent? Òbviament, és una cosa diferent. Difícil de definir. S’ha d’estar a casa un dia de celebració d’aniversari, per exemple, per poder-ho entendre una mica.

Notícies relacionades

80 anys d’història de l’electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

–¿Hi ha més grups com el vostre a Catalunya? Abans n’havíem conegut alguns. Per exemple Comediants havien viscut d’una forma comunal. Crec que ara ja no ho tenen muntat de la mateixa manera. La veritat és que ara mateix no coneixem cap grup a Catalunya ni al món que sigui tan antic com el nostre.

–¿Per què creu que no hi ha més comunes com aquesta? La veritat és que no és fàcil nedar contra corrent en una societat que està muntada primant sempre tots els aspectes de la família nuclear: l’arquitectura, la mida de les rentadores, els comentaris de la gent... res hi ajuda. La mateixa gent jove de casa s’ho ha muntat de forma molt més convencional, en parella. Tot i que quan els ho pregunten, es mostren encantats de la forma de vida que han tingut en la seva infància i adolescència. Mira, un whatsap que ha escrit una de les noies sobre l’interès sobtat dels mitjans pel que hem fet a casa: «Jo no sé si som una tribu o no... El que sí que sé és que estic encantada de com ens han educat! I m’encanta tenir tants pares en qui confiar i tenir tants 'pipiolos' per compartir penes i alegries!!! Grup 'forever'». És clar, llegeixes això i penses: ha valgut la pena.