Vicens Prats: «Això meu amb la flauta va ser un acte de rebel·lia»

Són gairebé les deu de la nit i Vicens Prats (Palamós, 1960) mossega amb ganes un filet de la mida d'un tiranosaure. Durant tot el dia escolta audicions a l'Escola Superior de Música de Catalunya -on es desplaça quinzenalment des de París per donar classes- i encara té energia per relatar amb pèls i senyals la seva història, la del fill del carnisser de Palamós que el 1991 es va convertir en primer flauta solista de la prestigiosa Orquestra de París. Als seus peus reposa l'estoig que conté una flauta d'or pur amb un escut del Barça a la base.

La història del fill del carnisser de Palamós que va acabar tocant una flauta de 24 quirats a l'Orquestra de París.

-El seu avi va ser pastor i es feia flautes mentre arriava les ovelles. Vostè toca una flauta d'or de 24 quirats a París. Tenir una flauta d'or no té cap mèrit, només l'has de poder pagar. En un flautista la bellesa del so és molt important però hi ha gent que, fins i tot amb una flauta d'or, toca malament.

-Els Prats de Palamós comparteixen un ADN molt musical. El meu besavi cantava a missa; el meu avi va ser pastor i carnisser, però tenia veu de tenor; el meu pare va fer de carnisser però sempre ha tocat el violí, i la meva primera professora de música va ser la meva tia paterna. Jo era -sóc- més aviat tímid i reservat, i em tocava succeir el meu pare a la carnisseria.

-Però la flauta es va imposar al bistec. Vaig començar amb el violí, però no se'm donava bé, i vaig demanar la típica flauta dolça. Em va agradar el seu so i vaig seguir tocant. Ningú tocava la flauta a Palamós, era com anar contracorrent. Això meu amb la flauta va ser com una teràpia o més aviat un acte de rebel·lia.

-Va començar a estudiar com un boig. Vaig venir a Barcelona i al matí anava a la Facultat de Geografia i Història, a la tarda al conservatori i després practicava a casa fins a les deu de la nit. Els companys de pis estaven desesperats. ¡Van arribar a tirar-me petards! Durant tres anys vaig estudiar sis hores al dia, peti qui peti, i d'un nivell baixíssim vaig passar a un d'acceptable.

-El 1980 el noi de poble va arribar a París. Era el setembre i vaig passar d'anar a la platja amb els amics a estar sol en una gran ciutat on plovia i feia fred. La primera vegada no em van acceptar al conservatori i em vaig quedar per tornar a intentar-ho l'any següent. Vivia en un hotel amb goteres i els vidres de les finestres trencats. Tenia tant fred que per anar a dormir em posava la jaqueta. Però no deixava d'estudiar ni quan els veïns donaven cops a la paret.

-La seva obstinació va donar fruits. Vaig ser el primer flautista espanyol que va entrar al conservatori de París i el 1984 vaig sortir amb el primer premi. Tantes hores d'estudi em van salvar. Jo era un noi de poble que tocava d'oïda; no tenia didàctica, ni cultura musical, ¡ni tan sols llegia bé les partitures! Però tenia coses que es valoraven, com l'expressivitat. «¡Oh, quin temperament!», em deien els francesos.

Notícies relacionades

La proposta dels metges per frenar les malalties del fetge: una pujada del 40% del preu mínim de l’alcohol

Centenars de veïns de Cabrils sense gas per una fuga: «Sortia aigua pels fogons»

-¿Per la forma de tocar es pot saber com és la persona? És clar, igual que es pot intuir com és algú per la manera d'escriure. ¿Coneix la metagenealogia de Jodorowsky? Diu que a través de la nostra genealogia -germans, pares, avis...- es pot saber, més o menys, com som. Tinc alumnes que vénen a mi perquè els faci una mena de psicoanàlisi amb la flauta que els permeti tocar millor.

-¿Podria explicar algun cas? Després d'escoltar atentament una noia li vaig dir: «Ets la gran de quatre germans i sempre te n'has hagut d'ocupar». Ella em va mirar plorant, incrèdula. Són molts anys de fer classes i interessar-me per les persones. Un pot tocar molt bé i estudiar molt, però si té un bloqueig emocional o físic arriba un moment en què no pot progressar més, fora que vagi a l'arrel del problema.