James Rhodes: "El cas dels Maristes resumeix tot el que està malament en la protecció del menor"

El pianista anglès James Rhodes s’ha convertit en la cara més visible de la lluita contra els abusos sexuals després de la publicació del seu llibre Instrumental. Ningú com ell ens havia traslladat a l’interior de l’abisme. Un lloc on encara segueix una part d’ell. Ho passa malament en les entrevistes.

–¿Anima totes la víctimes a exposar-se com vostè? 

–No he volgut ser mai la cara visible de les violacions, perquè primer de tot sóc músic, però sí que em vaig prometre una vegada que si en tenia l’oportunitat en parlaria. No cal dir que no és gens còmode fer-ho. Però se’n parla molt poc. Coneixem noms dels que han abusat, però de víctimes en coneixem molt pocs noms. Espero que més gent pugui fer-ho perquè seria la manera que aquests abusos no continuessin més temps.

–En el seu llibre explica sense embuts tots els detalls de les violacions que va patir i les seves seqüeles. Fins i tot en la conferència ha confessat que cada vegada que plora experimenta una erecció en un reflex fisiològic del que li passava. ¿Què els diria a aquells que opinen que això només alimenta el morbo?

–No es tracta de buscar titulars sensacionalistes sinó que els altres puguin arribar a sentir una cosa semblant al que pateix una víctima, que la gent arribi a saber la importància del mal. A vegades necessitem una bufetada de realitat a la cara. No és el mateix dir que has patit abusos que explicar com durant anys un home tan gran que en feia tres com tu t’estirava en un matalàs i t’introduïa el seu penis fins a fer-te sagnar. Vaig patir malalties mentals. Em van haver d’internar. Anys després em van operar tres vegades i em van posar una pròtesi a l’esquena pel dany causat a la columna.

–Després del cas dels Maristes de Barcelona hi ha organitzacions que reclamen que a Espanya els abusos sexuals a menors no prescriguin, al contrari del que passa en aquests moments.

–Jo vaig denunciar el meu cas quan tenia 31 anys. I el professor de gimnàstica que m’havia violat va ser detingut perquè al Regne Unit aquest delicte no prescriu. En aquells moments era entrenador de boxa infantil. A Espanya hauria pogut seguir violant nens. És una bogeria absoluta limitar la prescripció perquè les víctimes triguen dècades a poder denunciar. A ningú se li ocorre que els delictes dels genocides o els criminals de guerra prescriguin.

–Ens consta que ha seguit amb atenció el cas dels Maristes, que va començar també per la denúncia contra un professor de gimnàstica. ¿Què li ha semblat la resposta de l’orde religiós? 

–El cas dels Maristes resumeix perfectament el problema. El secretisme dels uns, la vergonya dels altres. El fet de protegir els agressors i no escoltar els nens. Exemplifica perfectament tot el que està malament en un sistema que hauria de protegir els menors. El que necessiten aquestes institucions, ja siguin els Maristes o l’Església catòlica, és dir ¡ja n’hi ha prou!, costi el que costi, en termes de diners o de reputació. Han de canviar d’actitud i cuidar els membres més vulnerables de la societat. Han fallat estrepitosament.

–¿Què li diria a un nen que pateix abusos en silenci o que n’ha patit fa poc? 

Notícies relacionades

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

La natalitat cau a Espanya a un nou mínim amb 1,12 fills per dona

–Que ho sento molt. Abans que et sigui fàcil, et serà molt dur. Serà semblant a néixer amb una discapacitat per la qual necessitaràs ajuda. No de la família o la policia sinó de les persones que de veritat t’ofereixin suport i comprensió. També li diria que no es pot perdonar. I, sobretot, li diria: no és culpa teva. Com deia un personatge d’El indomable Will Hunting: «No és culpa teva, no és culpa teva, no és culpa teva». S’ha de repetir tantes vegades com sigui necessari. Tant de bo et curis.

No hi ha més preguntes. S’acaba l’entrevista. Respira alleujat.