La manta mediterrània

Entre el pillatge, la permissivitat i la tragèdia humana, així es mou el fenomen de la venda ambulant. Encara que sense arribar a les xifres de Barcelona, hi ha mantes, cartrons que es pleguen en tancar i obrir d'ulls, estovalles, llençols o trossos de tela en tot el litoral mediterrani. L'activitat està present tot l'any, però és amb l'arribada del bon temps quan ocupa totalment el carrer. Encara que la venda ambulant il·legal és -després de l'última reforma del codi penal impulsada pel PP, que va entrar en vigor l'1 de juliol del 2015- de nou un delicte que pot comportar una pena de presó de sis mesos a dos anys, hi ha manters en tots els centres vacacionals.

“Van on hi ha negoci”, corroboren des del Ajuntament de València, ciutat en la qual el conflicte passa indistintament dels mercas de barri autoritzats als carrers de vianants del centre o a les platges quan vénen de gust les primeres capbussades. Perquè perquè hi hagi oferta han de donar-se dues condicions: prou massa compradora i un escàs control policial.

CONTROL POLICIAL I RESPOSTA SOCIAL

La dinàmica és desigual. A Alacant, l'Esplanada d'Espanya era una mena de mercat manter com el del Port Vell de Barcelona. Però des del febrer, un conveni entre l'ajuntament i l'Autoritat Portuària permet a la Policia Local actuar en sòl portuari i ha acabat amb la zona franca que suposava per a uns 200 venedors, que ara despleguen els seus trastos a la platja de Sant Joan o en localitats més petites, amb menys pressió policial. En canvi, en un tereny més social, alguns ajuntaments, com el de Benalmádena (Màlaga), estan plantejant que s'associïn per vendre artesania, fer trenes o tocar música tradicional en espais regulats, pagant una taxa. També s'explora la via de la formació: cursos de manipulació d'aliments, carnets de conduir o altres capacitacions. Altres consistoris, com el de Torrevella (Alacant), multaran els compradors, seguint una vegada més el poc exitós exemple de diverses localitats catalanes.

A Benidorm, on el turisme 'low cost' és llei, l'oferta a la baixa de basars de tot a un euro o botigues on es pot comprar a preus ridículs les mateixes falses vambes Air Max 2 de Nike, però sense marca, que s'exposen a la manta ha fet miques la competència deslleial dels manters. A més, sense importar el color polític del govern local, fa anys que les policies municipals i la Nacional patrullen cada 10 minuts, i així han aconseguit expulsar els manters a municipis veïns com Calp, que fan els ulls grossos.

A REBUF DE LES GRANS CITES ESPORTIVES

En any d'Eurocopa i Jocs Olímpics, la temporada mantera comporta més productes esportius que altres cursos: samarretes, vambes, pantalons i gorres, a més a més de -com defineixen des de l'Associació per a la Defensa de la Marca (ANDEMA)- els clàssics productes “aspiracionals” del “voler i no poder”: bosses, ulleres i rellotges. Molts d'ells, imitacions. Encara hi ha romàntics que venen -i compren- pel·lícules i discos pirates, articles que van donar nom a l'activitat del 'top manta', apel·lant més a la caritat que al poder de reclam del seu producte, devaluat per les descàrregues d'internet. Però no tot és pirateria. Pareos i tota mena d'artesanies completen el mosaic de productes de l'economia informal que ofereixen els venedors, la majoria d'ells d'origen senegalès.

El comerç és una activitat molt comuna al Senegal. També la venda ambulant existeix a Dakar i les seves zones costaneres. I per a molts dels que han arribat a Espanya, davant la impossibilitat de desenvolupar una altra professió en la seva situació irregular, la venda és la primera i sovint l'única taula de salvació. Als nouvinguts, els acullen coneguts o familiars de la seva regió perquè la cultura senegalesa impedeix deixar un compatriota al carrer. Però l'hospitalitat sense pagar res dura més o menys un mes. Després cal aportar i “se'ls orienta en la tasca de la venda; se'ls dóna quatre coses perquè puguin vendre alguna cosa i puguin sobreviure”, resumeix Pierre Gomis, president de l'Associació Senegalesa d'Alacant.

¿I LES DONES?

Notícies relacionades

La penúltima parada de Souleymane

Una solució col·lectiva al 'top manta'

Amb prou feines es veuen dones en el 'top manta'. Elles solen arribar per la via de la reagrupació familiar. I, com a molt, es dediquen a fer trenes. “No solem admetre que la dona surti corrent”, explica Gomis.

Durant un temps, els senegalesos que van arribar en la dècada dels noranta i del 2000 van treballar en el camp, de mecànics, en la construcció o l'hostaleria. Encara ho fan, si algú els en dóna l'oportunitat, a dies solts i en condicions precàries. Perquè si la “crisi” de la bombolla immobiliària va arribar a tots, encara més per als que són negres i no tenen papers.