La penúltima parada de Souleymane

«Quan plou, venem paraigües», respon amb conya Souleymane Guissé. Però avui la descàrrega d’aigua ha agafat  els venedors ambulants amb el peu canviat. Només porten samarretes per a futbolers, vambes, ulleres, rellotges, bosses i la resta d’artilleria per a la platja. 

És rara la pluja estival a la Costa del Sol, tant com que Souleymane no surti a vendre al passeig marítim de Benalmádena. Encara que en realitat l’aiguat l’incomoda poc, perquè avui no li cal vendre.  És el primer dia de treball de Souleymane com a cambrer a La Parada, bar del nucli antic del poble, que regenten Angelines i Manolo. Després de prendre un suc i un pinxo, Souleymane accedeix a ser el nostre guia entre el castell del Bil-bil i el port esportiu, itinerari habitual dels manters a Benalmádena.

No és fàcil caminar amb el president de l’Associació de Senegalesos de Benalmádena sense aturar-se de tant en tant. Des de lluny, intercanvia una salutació amb una parella de polis locals. Més enllà, es pararà amb dos «informadors» de l’Ajuntament uniformats amb polos blaus.

N’hi ha en totes les platges de la Costa del Sol. «Si aquests són aquí, darrere vénen els polis», adverteix Souleymane. Són uns «xivatos» de la policia local, a qui han d’avisar si s’incompleix alguna ordenança com la que prohibeix la venda ambulant. No tenen capacitat sancionadora, però dissuadeixen. 

Un noi a qui Souleymane saluda en àrab càrrega el seu llençol i se’n va en direcció contrària. Quan el passeig s’eixampla i forma una placeta, mitja dotzena de manters comencen a recollir-ho tot a l’aparèixer els periodistes.

Messi i Ronaldo

Abdou i el seu oncle Mamadou se’n van a casa cansats després del matí «regular» que ha portat la tempesta. Abdou ha venut «quatre o cinc samarretes», a 20 euros com a mínim. Això deixa, sense voler entrar a precisar-ho gaire, «poc, poc» marge. Les que més es venen, és obvi, són les de Messi i Cristiano Ronaldo. Els que més compren, els britànics amb nens. I, amb les falses bosses Mulberry i Michael Kors que el seu oncle porta a coll, «la cosa està més malament». Amb la crisi, revela Mamadou, fins i tot els turistes del Regne Unit «han après a regatejar».

Gràcies als seus contactes, Souleymane ha pogut accedir a una feina de cambrer. «És possible que duri tres mesos. L’estiu i després dies aïllats, depèn». Amb aquest contracte espera aconseguir el permís de residència de llarga durada. 

Al seu país treballava pescant a les costes senegaleses i mauritanes per a una empresa espanyola. El 2007, la naviliera el va fer fora. Llavors va agafar un vol a Espanya com a turista, però no va tornar mai al seu país. «Em pensava que si arribava a Europa, treballaria. En alguna fàbrica, en qualsevol lloc… Vaig arribar aquí i em vaig posar a vendre ulleres. Era el que es podia fer», prossegueix. Després relata una vida laboral com la de gairebé qualsevol subsaharià: el totxo, el camp, netejar. L’escàs salari el completava venent pel·lis pirates. Dues per cinc euros. «Mal negoci; ara tothom les baixa», assumeix el senegalès, que entén que hi ha gent que ho compra per «donar-li un cop de mà, no perquè ho vulgui».

Seguir lluitant

Un altre compatriota senegalès, Seka Malik, ja es dedicava a la venda al seu país. Els seus pares es van divorciar i la seva mare es va quedar amb vuit fills al seu càrrec. Havia d’ajudar a casa. També Seka, que va arribar a estudiar un any de Dret a la universitat. El seu negoci anava cada vegada pitjor. Llavors es va traslladar a Casamance, regió del sud, per arribar a les Canàries. Va pagar uns 500 euros per un passatge amb 80 persones en una piragua. Era el 2006 i la travessia va durar vuit dies. «Un nen amb una llanterna ens va il·luminar. Crec que era el primer cop que una piragua arribava allà», rememora.

«S’ha de tenir molta sort per quedar-se a Espanya». Ell la va tenir, almenys relativa. Viu amb un professor jubilat que li va fer un contracte de treballador de la llar i, gràcies a això, té «papers». A les nits, ven vambes de pega al passeig de Fuengirola. 

Notícies relacionades

La manta mediterrània

Manters a València, el joc del gat i la rata

Les compra «a prop, a Màlaga». «No puc parlar de fracàs, però amb la crisi ho passem molt malament. No pots tornar al Senegal amb les mans buides, has de seguir lluitant», diu amb la veu esqueixada. 

«A mi vendre em fa vergonya», deixa anar després Souleymane.  «Vendre, córrer i amagar-te no és vida. Però si no tinc res, he de vendre, perquè no em penso morir de gana», aclareix quan se li qüestiona pel futur.