Núria Llort: "Ells no deixarien mai enrere un membre de la família"

Per a la foto, Núria Llort Prat (Manresa, 1976) ha volgut posar-se al costat de tres dels seus clients barcelonins: Max (yorkshire), Linda (west highland white terrier) i Osso (gran danès).

-La perruqueria canina, amb perdó, pot sonar a frivolitat per a caniches. És un prejudici molt estès, però el grooming caní té una lògica tremenda. Els caniches, els poodles, van ser molt usats pels aristòcrates en les seves caceres i, sí, els arreglaven amb aquelles boles a les extremitats. ¿Sap per què?

-No en tinc idea. Perquè quan recobraven les peces abatudes, els ànecs i aus caiguts en llacs o rius, solien lesionar-se sovint els turmells, els colzes i els garrons amb les pedres. Aquelles boles de pèl esmorteïen la fricció.

-¿Per què es va especialitzar en terriers? Per via materna, la meva rebesàvia era irlandesa i sento devoció pel món anglosaxó, incloses les novel·les victorianes. Em fascina el tractament que atorguen als gossos. ¡Estan presents en tot el seu art i literatura!

-Byron va dedicar un epitafi al seu, ¿oi? Exacte, uns versos que diuen: «Aquí reposen les restes d'una criatura que va ser bella sense vanitat, forta sense insolència, valenta sense ferocitat i va tenir totes les virtuts de l'home i cap dels seus defectes». Per mi, el terrier és un quatre per quatre, però a la vegada molt elegant; com un lord anglès.

-¿Necessita un tall especial? Com que prové d'un clima molt rigorós, amb pluges freqüents, el seu pelatge és com un anorac: la capa externa és de pèl dur, la que fa d'impermeable, mentre que la interna, una espècie de llaneta, seria el forro de thermolactyl.

-S'ha de pelar amb compte, doncs. Sí, només s'ha de retirar el pèl madur mitjançant la tècnica de l'stripping. Quan al terrier i a altres races els rasuren el pèl molt curt, l'animal es queda desprotegit, exposat als raigs ultraviolats, i perd la capa lipídica que li hidrata la pell.

-Ja ho veig. I això és el que fa un handler. No només això. El handler és l'especialista que prepara els gossos per a una exposició canina, un sastre que talla el pèl segons l'estàndard de la raça i l'entrena perquè tingui les angulacions precises en el cas que hagués de desenvolupar-se en la naturalesa; no es tracta de mera estètica. Ara, formo altres handlers.

-Vostè es va preparar als Estats Units. Ja havia guanyat alguns premis a Europa, i quan et vols superar has d'anar on hi ha els millors. Vaig anar als kennels (granges) nord-americans preguntant-ho tot, insistent, i alhora amb una actitud molt humil, disposada a anar a buscar els cafès; sóc com un terrier: no deixo anar la presa [riu]. En això em va ajudar molt ser la petita d'11 germans, perquè has d'obrir-te camí.

-¿¡Onze germans!? Sí. Vivíem en un pis de quatre habitacions, amb dues lliteres de tres pisos a cada una que havia muntat el meu pare amb ferros i llistons de fusta.

-¡I no em digui que tenien mascotes! Ui, gats i gossos, sempre, els nostres o recollits. Suposo que vaig heretar la sensibilitat de la meva mare, que tenia cert esperit de Peter Pan. De petita, si em trobava un gosset malferit pel carrer, me n'anava corrent al veterinari, sense un duro a la butxaca, perquè el curés.

Notícies relacionades

Els CAPs del Gòtic i la Trinitat Vella, entre els més tensionats

El Col·legi de Metges premia l’excel·lència de 51 metges

-Desborda amor pels animals. Els gossos han sigut en la meva vida una espècie d'airbag, el meu refugi emocional. El gos és pura noblesa; faria pel seu amo el que fos, moriria per ell. Per això em saben tan de greu els abandonaments; sento molta tristesa. Un gos no deixaria mai enrere un membre de la família.

-Les xifres a l'estiu es disparen. Només des de començament d'any ja s'han registrat 21.000 abandonaments a Catalunya, i encara no s'han comptabilitzat dades dels nuclis més poblats, com el Barcelonès, el Baix Llobregat i el Vallès Oriental.