El diable i la mare Teresa

“Crec que és molt bonic per als pobres que aquests acceptin la seva sort, per compartir-la amb la passió de Crist. Crec que s'està ajudant molt el món mitjançant el patiment dels pobres”. Ho va dir la mare Teresa de Calcuta en una entrevista i amb aquesta frase ja n'hi hauria prou perquè cadascú es formés la seva opinió sobre la nova santa, després que aquest diumenge el papa Francesc hagi completat, en un temps rècord sense precedents al Vaticà, el procés de canonització d'Agnes Bojaxhiu de Skopje, nom amb què va néixer a l'antic Imperi otomà la fundadora de la congregació de les Missioneres de la Caritat. És una frase terrible que dóna sentit a algunes de les pitjors crítiques que es van llançar contra Teresa de Calcuta en vida i que, no obstant, no van afectar gens aquella carrosseria de beatitud que pocs s'atrevien a criticar. Entre aquesta minoria va destacar sempre Christopher Hitchens, no només autor d'una lacerant biografia sobre la nova santa, ‘The missionary position: mother Teresa in theory and practice’ (mai traduït al català ni al castellà), sinó que va exercir literalment d'‘advocatus diaboli’ en el procés de beatificació de la nova santa.

La seva experiència com a advocat del diable la va detallar el mateix Hitchens en un interessantíssim reportatge que va publicar el 2001 a la revista 'Vanity fair'. Que exercís aquest paper davant les autoritats eclesiàstiques era coherent perquè era un expert en la cara B de la mare Teresa, però en certa manera va ser una anomalia, perquè Joan Pau II va aparcar l'ús d'aquesta figura el 1983. Era una tradició centenària, que es remuntava al 1587. Amb aquest pas, Joan Pau II va aconseguir ser a la canonització el que Henry Ford va ser a la producció en cadena automobilística. Els seus set antecessors van canonitzar al llarg del segle XX 90 sants. Karol Wojtyla va portar a terme unes 500 canonitzacions i més de 1.300 beatificacions. Això és una quantitat còsmica de miracles.

Però el cas de Teresa de Calcuta no era un més. Amb ella van saltar tots els precintes de la prudència. Va ser la beatificació més ràpida de la història, malgrat Hitchens, que com a advocat del diable va formular dures acusacions.

ELOGI DE LA POBRESA

Segons l'intel·lectual i polemista britànic, mort el 2011, Teresa de Calcuta no era l'amiga dels pobres, sinó una entusiasta de la pobresa, un matís important. Les llars d'acollida que va crear a l'Índia eren llocs on moria gent que amb un tractament mèdic adequat, que ella es negava a administrar, es podia curar. Convidava a acceptar amb alegria el patiment. Potser el clímax d'aquesta absurditat el va protagonitzar després de l'accident químic de Bhopal (25.000 morts i mig milió de malalts de per vida), quan a la seva manera es va posar al costat de la corporació Union Carbide i va recomanar a les víctimes: "Perdoneu, perdoneu…"

Era amiga de la pobresa i, simultàniament, dels poderosos, va censurar Hitchens. Es feia amb gent com la sinistra família de dictadors haitians Duvalier, però el que més va irritar el seu advocat del diable va ser, potser, la seva postura ultraconservadora sobre l'avortament i la contracepció. Quan li va ser concedit el premi Nobel de la pau va afirmar, en el seu discurs d'acceptació del guardó, que aquests eren “els principals destructors de la pau al món”. Tenia la mateixa inamovible postura en contra del divorci, però quan la princesa Diana, una altra poderosa amb qui mantenia amistat, va decidir trencar la seva relació amb el príncep Carles, Teresa li va aplaudir la decisió.

EN PRIMERA CLASSE

Notícies relacionades

El Papa carrega contra el crim de la pobresa en la canonització de Teresa de Calcuta

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

Els grans personatges sempre són així, contradictoris. La mare Teresa no era diferent. "La seva famosa clínica de Calcuta no era més que un hospici primitiu, un lloc perquè la gent morís i un lloc on el tractament mèdic era rudimentari o inexistent -va denunciar Hitchens-, però quan va caure malalta va volar en primera classe a una clínica privada de Califòrnia".

Des d'aquest diumenge, Teresa és santa, però a la seva manera ja ho era en vida per als seus devots. Tot va començar amb un curiós incident. El periodista Michael Muggeridge, busca-raons i promiscu fornicador durant la seva joventut i penedit beat ja més adult, va fer un documental per a la BBC sobre Teresa de Calcuta el 1969. Un membre del seu equip, en vista de l'escassa il·luminació d'una de les sales on s'acumulaven els desnonats, va provar un nou negatiu de Kodak. Va ser un encert tècnic, però Muggeridge va predicar immediatament que era la santedat de la monja el que havia il·luminat la sala. Aquesta va ser la llavor d'on va brotar la seva posterior fama. I, com resumia molt àcidament Hitchens en referència a la mare Teresa, ja ho va dir en una ocasió Mark Twain: “Dóna-li a un home una reputació de matiner i aquest home podrà dormir fins al migdia”.