Aquestes dones volen ser estibadores i no les deixen

"Ens falta aquesta tanca per poder estar dins", afirmen mirant a l'altre costat del filat de ganivetes amb impotència. Encara que algunes hi poden entrar conduint camions perquè siguin descarregats, la cafeteria per a transportistes és el lloc més lluny a què arriben les dones al recinte de contenidors del Port d'Algesires. Almenys aquelles que s'han atrevit a fer el pas i interessar-se per accedir a un lloc d'estibador, els responsables de descarregar els contenidors i apilar-los o posar-los amb la grua als grans vaixells i que disfruten d'un sou atractiu en una de les zones amb més atur del país. Encara que molt mecanitzades, són unes tasques que segueixen estant vetades per a les dones, que s'han constituït en associació per alçar la veu i denunciar una discriminació laboral de llibre. Una exclusió encara més flagrant, si és que això és possible, ja que es tracta d'un servei d'interès general que l'Estat ha d'oferir de forma obligatòria en un territori en què hi ha vigent una llei que impulsa la igualtat de condicions d'accés als llocs de treball.

El d'Algesires és el port més gran d'Espanya i l'únic sense cap estibadora. La contractació a l'estiba es fa obligatòriament a través de societats anònimes de gestió (SAGEP), unes entitats privades que tenen l'exclusiva de la feina als molls de càrrega i descàrrega i que funcionen a la pràctica com una borsa de treball. Encara que la fórmula aixeca recels a Brussel·les, que amenaça amb quantioses multes Espanya si no es produeix la liberalització total del sector.

CURRÍCULUMS PER BUROFAX

A Algesires la plantilla ronda els 1.880 treballadors (1.522 de fixos i més de 350 d'eventuals). Però cap d'aquests és dona, com confirmen alguns dels treballadors. Per això a finals del 2014 va sorgir l'associació de Dones Estibadores d'Algesires,associació de Dones Estibadores d'Algesires que ja suma més de 250 integrants, moltes d'elles vinculades d'una o altra manera al món portuari. “Vam anar a deixar un parell de currículums, i no només no els van voler acceptar, sinó que amb certa sorna ens van donar una llista d'empreses, fora del recinte, on ens van comentar que hi hauria més possibilitats”, explica Raquel Saavedra, portaveu del col·lectiu.

“Tot són traves amb la companyia i amb el comitè d'empresa. No volen saber res de les dones, no ens reben”, lamenta, i assenyala que fins i tot han hagut d'enviar diversos burofaxos amb els currículums de mig centenar de dones disposades a incorporar-s'hi immediatament. Al poble “ens han arribat a dir que per què no provàvem de treballar en la recollida d'escombraries -explica Mónica, una de les primeres integrants de l'associació-. Es treballa més i es guanya menys, deien. Doncs que hi vagin ells”.

La lluita d'aquestes dones xoca amb un mur: un món molt masculinitzat i endogàmic, ja que no són pocs els que denuncien que l'opacitat del procés de selecció de personal encobreix casos de nepotisme. Moltes dones de l'associació tenen familiars a l'estiba que les recolzen, i no volen donar els seus cognoms perquè “dins han d'aguantar comentaris desagradables sobre nosaltres i fins i tot envers ells”, diuen per intentar protegir-los. Les reticències no són només masculines, sinó també d'altres dones que veuen en elles unes “menjahomes” que amenaçaran l'estabilitat de les seves parelles o el seu sou.

"QUE NO EM CARREGUIN LA SEVA FEINA"

Alguns dels treballadors evidencien aquests obstacles. “A mi no m'importaria que fossin companyes”, somriu amb ironia Manuel mentre radiografia les dones de dalt a baix des de dalt de tot d'un dels vaixells. “Això sí, que no diguin que no es poden tacar les mans. Si cobren el mateix que jo, que no em carreguin a mi la seva feina perquè elles no la poden fer”, completa Antonio.

El port gadità és polivalent, i això suposa que part de les feines requereixen esforç físic per deslligar o amarrar contenidors. Per aquí comença la majoria de la plantilla. Es tracta d'una feina dura, a vegades en condicions meteorològiques inclements i dalt d'una bastida. L'índex de sinistralitat també és alt. Però elles reclamen almenys tenir l'oportunitat de poder fer-ho.

Notícies relacionades

Una estibadora barcelonina: "Això no és com 'La llei del silenci'"

Barcelona s'uneix contra les violències masclistes

“No tots els homes són tan forts, i alguns no suporten les altures”, al·leguen, i recorden que n'hi ha molts que es dediquen a conduir camions o manejar grues “amb una mena de 'joystick'” i que per a moltes tasques “més val traça que força”. I en qualsevol cas, són feines que ja fan sense problemes altres dones en ports com Barcelona, València o Màlaga. És una feina ben pagada i amb una jubilació obligatòria als 55 anys, amb el 100% de la pensió assegurada. Una excepció en una comarca depauperada i amb un atur del 37% que molts homes es resisteixen a compartir amb més competència. “Es queixen que els volem prendre el lloc a pares de família. Doncs jo sóc mare de família, amb dues filles, i amb les mateixes despeses, ¿i per a mi què hi ha?”, es pregunta Mónica. Separada, explica que la lluita també és perquè les seves dues filles tinguin un futur millor i igualtat d'oportunitats.

Des de la SAGEP d'Algesires neguen qualsevol mena de discriminació, i asseguren que si no hi ha dones és perquè fins ara cap s'ha interessat per aquest lloc de treball, i que les últimes incorporacions van ser fa tres anys. Un portaveu de l'empresa defensa que el procés de contractació, al ser una empresa privada, no és públic, i que sempre s'ha basat “en la selecció dels millors”. Per això, entén que si elles segueixen interessades, podrien entrar en l'onada de contractes que faran a finals d'any. Aquí vindrà la segona part de la lluita, assenyala la parlamentària andalusa Inmaculada Nieto (IU), quan hagin de reclamar que s'adaptin les instal·lacions i els vestidors i mesures de conciliació en el conveni col·lectiu.