"Ja ningú truca a la nostra porta"

A María Engracia A., de 92 anys, i al seu marit, Demetrio V., de 80, la soledat els pesa com una llosa malgrat que es tenen l’un a l’altre. A mesura que han anat fent anys han anat deixant pel camí la família i també els amics. «Ja ningú truca a la nostra porta», es lamenta Demetrio. Els veïns de tota la vida fa temps que es van mudar i els nouvinguts no s’han presentat. «Ni tan sols conec el que viu davant», assegura María Engracia. El timbre del telèfon també ha emmudit i només sona de tant en tant. És una amiga que encara conserva María Engracia per anunciar-los que, quan pugui, passarà a veure’ls. Ells viuen la soledat en parella.

El matrimoni va arribar al pis on viuen al Poblenou ara fa 42 anys. «Els veïns d’ara no són com els d’abans. Llavors les portes estaven entreobertes i els veïns entraven i sortien. Ara tots estem tancats a dins de casa», apunta Demetrio. El Poblenou s’ha anat buidant de la gent de tota la vida i s’ha poblat d’apartaments turístics. En tot l’edifici només queda una veïna de les antigues. «Un amic em va dir l’altre dia que no coneix ningú al barri i és cert», explica.

Notícies relacionades

El 60% de les persones grans de Catalunya no arriben a final de mes

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

María Engracia només tenia un nebot, però es va morir. Demetrio, però, tenia molta família, «però és com si no en tingués», diu. El matrimoni no va tenir fills, encara que a Demetrio li hauria agradat tenir-ne. «Perquè la meva dona tingui companyia quan jo ja no hi sigui», apunta. La soledat és un problema molt greu, reconeix Carme Gargallo, responsable del programa de la Gent Gran de Càritas. «És una soledat no volguda, la gent no vol estar sola. Els coneguts de la seva franja generacional s’han mort i això és molt dur», reconeix. María Engracia i Demetrio són afortunats, dins del que cap, perquè estan junts. Altres estan en situació més vulnerable com les 175.000 persones grans que viuen soles a Catalunya.

La televisió és un pedaç per a la soledat de molta gent gran i més quan la mobilitat se’n ressent. «Quan no sóc al llit miro la tele i quan no miro la tele estic estirat al llit», diu Demetrio per explicar com passa els dies. L’home torna a tancar-se al dormitori perquè ni boig vol aparèixer a la foto juntament amb la seva dona. Confessa que està tip de ser aquí: «Vull anar-me’n perquè no vull fer patir la meva dona». Als matins, quan es desperta, es diu a si mateix: «Un dia més», i a la nit, quan se’n va a dormir, pensa: «A veure si no em desperto». La monotonia a la casa la trenca la Montse, una assistenta social que hi va una hora diària i una altra persona que els fa les feines de casa.