El repte de l'ampolla ocupa el carrer

Una simple ampolla d’aigua ha obrat el miracle. O sigui, que els xavals s’oblidin una estona dels mòbils, i de passada, donin descans als maltractats polzes. El water bottle flip o repte de l’ampolla, com es coneix per aquí, consistent llançar i fer girar els envasos de tal manera que acabin caient drets, ha revolucionat l’oci de la generació 2.0. Amb el Pokémon Go ja en caiguda lliure, les ampolles giratòries estan ocupant els carrers, les places, els col·legis i fins i tot les cases. La rutina de moda ens retorna als jocs de carrer de fa lustres, quan unes bales, la xarranca o les elàstiques gomes entretenien la infància. És David contra Goliat. Davant el poderós monstre tecnològic, arriba un objecte reciclable molt senzill, quotidià i accessible, i desferma la bogeria.

Tot va començar quan a Michael Senatore se li va acudir presentar-se, al maig, al talent show del seu institut a Charlotte (Carolina del Nord, EUA) amb aquest malabarisme sobre una taula. La resta, la cosa habitual: un amic va penjar la gravació a la xarxa i es va fer viral. Partint del número original, el circ virtual ha expandit el fenomen a la recerca del que sigui encara més difícil, amb enlairaments i aterratges cada vegada més complexos i extravagants. Proeses o trucatges, s’han viralitzat llançaments d’ampolles des de teulades o tirolines i recepcions sobre el tap, baranes estretes o coronant elevades estructures. A aquest pas, qualsevol dia apareix una ampolla fent la vertical sobre el dit apuntador de Colom.

La irrupció d’aquest joc de carrer és celebrada per experts com Anna Pujol Ferran, directora del postgrau en disseny i didàctica de l’oci infantil de la Universitat de Barcelona. «El que és apropiat és que els nens accedeixin a una varietat de jocs que els permetin desenvolupar diferents aptituds: físiques, mentals, emocionals. Tot ajuda al seu desenvolupament evolutiu, i aquest joc potencia els reflexos i l’habilitat per al posicionament d’objectes. Benvingut sigui». Consell a progenitors: si el nen s’enganxa a un joc, malament. «Els petits aprenen jugant i la diversificació és bàsica. Són necessaris jocs de construcció, puzles, activitats físiques...». De tant en tant, apunta, torna algun joc tradicional com la baldufa, però se n’haurien de recuperar més.

El sociòleg i antropòleg Xavier Martínez Celorrio agraeix la nova rutina com una «finestra d’aire fresc» que torna «l’autogestió, l’autonomia, a uns nens colonitzats per la tecnologia». «Em sembla una substitució més natural i genuïna a la febre passada pel Pokémon Go, una novetat d’esnobisme màxim en el bucle d’innovacions en què vivim». Caldria aprofitar, prossegueix, per recuperar els jocs infantils del passat, a l’abast de tots i independents del consumisme voraç i les marques. «Hauríem de buscar l’equilibri i tornar als jocs socials autèntics, en què tothom hi podia participar, el problema és que cada vegada hi ha menys espai públic per a la infància», afegeix.

Als adolescents ja no els enxampen sense les mans al mòbil, assumeix, però hi ha esperança per als prepúbers. El país veí està treballant en això. «A França, algunes escoles de primària fan una setmana lliure de pantalles. Sense ordinador ni mòbils, s’entretenen amb els jocs tradicionals de tota la vida, com el fet i amagar». És la contraimatge, il·lustra, de la foto d’unes joves assegudes en un museu d’esquena a un Rubens abduïdes pels seus quadros virtuals.

També Jaume Funes, educador i psicòleg, valora la nova pràctica. «Els jocs simbòlics i quotidians, elementals, són molt enriquidors, no fa falta tanta sofisticació. S’ha de desconnectar de l’avorriment cibernètic, tot i que en el cas de l’ampolla també està present amb la gravació dels reptes». Funes recorda que la creativitat infantil és «molt superior als propòsits dels adults». Si els nens visquessin al camp sense mòbils s’inventarien jocs i regles amb pals, pedres o qualsevol element que tinguessin a l’abast.

Notícies relacionades

"Les nenes ho veuen una tonteria"

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

COMPANYIA / Enric Canet, educador i director de Relacions Ciutadanes del Casal dels Infants del Raval, on els malabarismes amb les ampolles han irromput amb gran entusiasme, va més enllà. «Seria convenient que la figura d’un adult acompanyés els xavals en aquest repte, per reforçar-los en la repetició després de l’error. Els agrada molt aquest entreteniment tan simple perquè, quan el dominen, els dóna una gran satisfacció i millora la seva autoestima», afirma.

Però en aquesta societat consumista i addicta a les últimes novetats, el joc de moda ja té data de caducitat. Ho anuncia Boris Mir, director adjunt del programa Escola Nova 21. «El canvi de jocs és un non stop global. Durarà un parell de mesos, fins a Nadal, després vindran altres coses», vaticina.