Homofòbia en el nom de Jehovà
Quatre extestimonis de Jehovà relaten l'assetjament de l'organització religiosa per la seva condició sexual
La confessió considera que l'homosexualitat és una malaltia i expulsa els que l'exerceixen
cmontanyes11067827 jehova161005164021 /
La porta del pis es va obrir de cop i l’home es va abalançar per les escales buscant l’aire del carrer. Amb les butxaques buides, va abandonar la seva família i es va posar a córrer sense mirar enrere fins que el va engolir la nit de Barcelona. Així va començar a sortir dels Testimonis de Jehovà un dels quatre gais que han relatat a EL PERIÓDICO com l’homofòbia opressiva que amaga aquesta confessió religiosa –que compta amb més de 100.000 devots a Espanya i més de 8 milions a tot el món– els va obligar a trair-se a si mateixos durant molts anys. Són quatre extestimonis que s’han atrevit a parlar després que Miguel García, que ha denunciat davant els Mossos l’assetjament i la justícia paral·lela de la confessió, trenqués el gel en aquest diari.
Abans de complir els 20 anys, Jordi (nom fictici) es va enfrontar a tres comitès judicials de la seva congregació creats per jutjar-lo per haver mantingut relacions homosexuals. Va superar els dos primers penedint-se dels seus actes i comprometent-se a no recaure-hi. En el tercer, els tres ancians que el jutjaven el van donar per perdut i va ser expulsat. «Era jo qui confessava aquelles trobades, perquè em sentia molt malament», aclareix. Va fer penitència durant dos anys. S’asseia amb la seva família a l’última fila del saló del regne de la seva congregació. «Jo volia ser bo i els meus pares van confiar que em redimiria». Va aconseguir ser readmès al final d’aquell període de prova. Es va buscar una dona, es va casar i es va esforçar a ser el que s’esperava d’ell: un devot heterosexual que formava una família amb una dona batejada pels Testimonis de Jehovà. Fins que no va poder suportar-ho més. Jordi és el que va sortir corrent de casa a la nit per fugir d’una vida impostada.
Jordi, extestimoni de Barcelona, va ser jutjat tres vegades i finalment expulsat per tenir relacions amb homes
Ningú surt dels Testimonis de Jehovà acomiadant-se amb una encaixada de mans dels que fins llavors han sigut els seus germans. Abandonar «la veritat» i endinsar-se en «el món» –fent servir els termes a través dels quals ells distingeixen el que hi ha dins i fora de la seva bombolla espiritual– és gairebé un naufragi personal.
EL PITJOR DELS TEMORS
Encara que n’hagin sortit voluntàriament, la seva expulsió implica que la seva família i els seus amics –tot el que tenen– els girin l’esquena. També suposa assumir el pitjor dels seus temors: els testimonis afirmen que l’Harmagedon (la fi del món) és una cosa que s’acosta i que només aquells que han sigut batejats en la seva fe seran rescatats i traslladats al paradís.
Fonts dels Testimonis Cristians de Jehovà a Catalunya asseguren que els seus no senten «fòbia per ningú». No obstant, posen la gravetat de ser gai al mateix nivell que la de ser un lladre, i admeten que hi ha membres que han sigut expulsats per mantenir relacions homosexuals. Aquesta confessió interpreta la Bíblia d’una manera literal i, sobre l’homosexualitat, el text de l’Església catòlica, als 'Corintis', capítol 6 versicle 9, diu: «¿O no sabeu que els injustos no heretaran el regne de Déu? No us deixeu enganyar: ni els immorals, ni els idòlatres, ni els adúlters, ni els efeminats, ni els homosexuals (...) heretaran el regne de Déu».
La Bíblia diu explícitament que ni els gais ni els efeminats "heretaran el paradís"
Albert, un altre extestimoni gai de Barcelona que reclama un nom fals per no afegir dolor als seus pares, subratlla que aquesta confessió escull amb cura les paraules que utilitza. «No diran mai que són homòfobs, però ho són». El grau de manipulació que pateixen els devots va aconseguir que ell «renunciés completament» a exercir la seva sexualitat després d’admetre que no li agradaven les dones. «Em vaig oblidar de tota la meva existència per Déu», explica. «Ho van aconseguir a través de la culpa, perquè em van fer sentir com un pecador; de la por, en primer lloc a perdre la meva família, i de mantenir baixa la meva autoestima». A l’abandonar la comunitat, amb més de 40 anys d’edat, se sentia «morir». Han passat més de dos anys. ¿Com està? «Segueixo arrencant-me trossos de pell gairebé diàriament, formes de pensar que creia que eren meves i que seguien pertanyent a la coerció que van exercir sobre mi», explica.
Consideren l’homosexualitat una «malaltia» i creuen que poden «curar-la». Al Regne Unit, durant les reunions regionals que celebraven una o dues vegades cada any, en les xerrades parlaven constantment de l’homosexualitat, explica Paul Marshall, un home de 50 anys que va pertànyer a una congregació de Testimonis a Hastings (al sud d’Anglaterra).
Albert, un altre extestimoni: "Van aconseguir que em reprimís a través de la culpa, la por i mantenir baixa la meva autoestima"
PALLISSES I INSULTS
Sarah, una dona transsexual que el 1979 va néixer sent home al Brasil, va intentar com Jordi, Albert i Paul ser qui s’esperava que fos. Va rebre pallisses i insults a l’escola i a casa per efeminat. Després de ser expulsat de la seva congregació, el seu pare i la seva germana van deixar d’asseure’s a la mateixa taula que ella. Durant el seu comitè judicial, es va sincerar amb els ancians i els va confessar que sabia que el que havia de fer era sentir atracció per les dones però que «no ho aconseguia». El veredicte va ser fer-la fora per «immoralitat sexual», una sentència que van llegir públicament dins del saló del regne de Jaboatao, Recife (Brasil).
Notícies relacionades
Quatre històries que s’uneixen a la de Miguel García per denunciar la persecució que pateixen els gais d’aquest credo.
- Al minut Guerra d’Israel en directe: última hora sobre el final de la treva a Gaza, l’ajuda humanitària i reaccions
- Shopping Black Friday 2022: les millors ofertes d’Amazon
- SHOPPING Helly Hansen té les millors rebaixes d’hivern: ¡a meitat de preu!
- Com més població, més recursos
- L’Advocacia de l’Estat veu compatible la condemna del procés i l’amnistia