Paul Marshall, extestimoni de Jehovà: "Els preocupen més els gais que els pederastes"

La mare de Paul Marshall rentava els plats quan ell, amb 9 anys, li va preguntar què era un «homosexual». Va voler saber-ho perquè anava amb ella a les concentracions regionals dels Testimonis de Jehovà que se celebraven al sud d’Anglaterra i allà es parlava molt d’aquesta opció sexual. La seva mare li va respondre: «Són gent molt dolenta, allunya-te’n». Al cap de poc temps, Paul es va trobar al carrer amb un home que anava en cadira de rodes i es va pensar que acabava de veure un gai per primera vegada.

–¿Quan va saber la veritat?

–Més endavant, els meus amics em van aclarir que ser homosexual significava que t’agradaven els nois.

–¿Li agradaven? 

–Sempre havia sentit atracció per alguns nois de la classe. Mai per les noies. Encara no era res sexual, senzillament uns m’agradaven i les altres no. Però no vaig tenir valor per acceptar-ho. Em vaig casar als 17 anys amb una dona batejada per la congregació.

–¿Va funcionar? 

A la meva manera l’estimava. Fins i tot vam tenir un fill. Però no era feliç. Sense ser autèntic vaig acabar deprimint-me i, al final, després de quatre anys de matrimoni, vaig haver de dir la veritat a la meva dona.

–¿Va ser dur? 

–Va ser una conversa horrible. La vam mantenir per telèfon. Li vaig dir: «Crec que sóc gai». Ella no va respondre i em vaig deixar anar del tot: «No, la veritat és que sé que sóc gai».

–¿Què va fer la congregació?

–Hi va haver un judici i un dels ancians em va avisar que l’últim home al qual havia sentit dir una cosa així s’havia acabat volant el cap amb una pistola. No crec que ho digués per donar-me idees sinó per avisar-me que, segons el seu punt de vista, m’estava condemnant.

–¿Es va sentir alliberat finalment? 

–No va ser tan senzill. Al principi em va semblar que estava acabat. Em sentia espantat, angoixat davant la possibilitat que fos veritat que m’havia posseït el dimoni. Necessitava reconstruir completament la meva manera de relacionar-me amb el món.

–¿Seguia creient? 

–Al principi, és clar que sí. Saltar de la congregació implicava també acceptar la possibilitat que em quedés fora del paradís al morir. Això va ser el pitjor, aprendre a viure amb això.

–¿Quant temps va trigar? 

–Molt. Al principi vaig escollir fer tot el contrari del que havia fet fins llavors: molt sexe i molta droga. Tampoc estava bé. A poc a poc em vaig anar asserenant, però és difícil oblidar les coses que et van ensenyar a creure. Quan es van enfonsar les Torres Bessones, recordo que vaig tenir por que hagués arribat l’Harmagedon.

–¿Els Testimonis de Jehovà són obertament homòfobs? 

–Els seus actes demostren que ho són, perquè exclouen els homosexuals. Públicament, fins i tot ho neguen. Estan obsessionats amb l’homosexualitat. Els preocupen molt més els gais que la pedofília.

–Costa de creure… 

–Conec casos de pedòfils que han sigut amagats per l’organització. I sé que la pederàstia és un greu problema per a ells. També que ho és perquè hi ha molts gais que es comporten miserablement a causa de la repressió. 

Notícies relacionades

Homofòbia en el nom de Jehovà

Sarah, transsexual: "Els Testimonis han prohibit a la meva mare que visqui amb mi"

–¿Què els diria als homosexuals que dissimulen la seva orientació per formar part d’aquest credo? 

–Que qualsevol fonamentalisme impedeix que s’escoltin a si mateixos i això és molt perillós. Que s’oblidin de tot el que l’organització els ha dit que és dolent i que ho comprovin personalment, perquè al fer-ho trobaran les respostes que busquen. Que no tinguin por, que a fora hi ha un món ple de llum i d’amor, que no existeix el negre final amb què els amenacen perquè no segueixin el seu cor. H