«No canviaré el món, però potser sí el meu trosset»

El projecte Ma'isah (Caminar amb orgull en urdú), va fer els primer passos el 2012 gràcies a l'associació Enxarxa. Aïna Coscollola Orero (Barcelona, 1984), l'ànima de la iniciativa, explica com es va produir la màgia.

—Estava en l'atur i vaig arribar al casal del barri del Besòs gràcies a un pla ocupacional de l'Ajuntament, un projecte de suport a joves immigrants, de 12 a 18 anys, arribats per la via de la reagrupació familiar.

—Els feia classes de català.

—I els ajudava amb els deures. Sobretot hi venien nois del Pakistan [origen majoritari de la immigració al Besòs-Maresme], però cap noia; n'hi havia alguna de llatina o xinesa, però pakistanesos, res. Em va xocar.

—I va saber per què.

—Els alumnes em van explicar que, per raons culturals, la majoria de les noies pakistaneses no comparteixen espais amb nois fora de l'escola. Van de l'institut a casa. Són un col·lectiu invisivilitzat.

—¿Què va fer?

—Vaig proposar crear un grup de reforç només de noies pakistaneses com a prova pilot, i me'n vaig anar als instituts a explicar-ho.

—¿I?

—Un bon dia va aparèixer una noia, i vam començar a fer català totes dues, colze a colze. Al cap d'un mes i mig, en va arribar una segona. Anaven venint amb comptagotes i sempre pel boca-orella, molt a poc a poc.

—Al final es va crear un vincle de confiança.

—Això va ser fonamental. Un dia, una alumna va arribar al casal amb cara de preocupació i va demanar si podia explicar-nos el que li havia passat. L'acollida de les seves companyes va resultar magnífica. Va ser llavors quan els vaig proposar que una vegada a la setmana féssim una roda d'emocions per posar nom al que una sent.

—Al capdavall, vostè és psicòloga.

—Elles diuen que sóc «metge del cap»… Vam passar dels pronoms febles a crear un espai de trobada, un lloc on es fomenta la seva autoestima. Una vegada que estàvem conversant sobre el que els agradaria fer en el seu temps lliure —anar al cine, conèixer altres cultures, anar a les biblioteques—, va sorgir la idea de jugar a criquet.

—¡L'esport estrella al Pakistan!

—Vam necessitar temps perquè es fes realitat la iniciativa, però tot es va produir d'una manera màgica. Em vaig posar a estudiar les normes del joc i vam pactar uns horaris amb el poliesportiu municipal perquè estiguessin soles. Vaig aconseguir convèncer-les que es posessin leggings sota el vestit i vambes.

—Però no tenen amb qui competir.

—M'encantaria que l'experiència s'estengués a altres barris, però tinc clar que l'equip de criquet hauria sigut impossible si no s'hagués forjat abans amb paciència el vincle de confiança. També hi ha dues noies marroquines a l'equip.

—¿Li va tocar anar a casa dels progenitors?

—No, però sí que vaig demanar a les noies que els seus pares vinguessin al casala firmar una autorització. De passada, podia anar coneixent-los.

—Un procés difícil.

—Quan van començar a venir les mares, hi va haver un abans i un després, i s'hi van apuntar més noies… Em vaig emocionar quan els pares em van regalar un ram de flors el dia que vam inaugurar al casaluna exposició fotogràfica sobre l'equip. A vegades, em porten carmanyoles amb menjar.

—N'hi ha per sentir-se'n orgullosa, ¿oi?.

Notícies relacionades

Altres jornades històriques a les fosques

Pujar 12 pisos en cadira de rodes

—No em considero una heroïna. Ningú canviarà el món, jo tampoc, però potser sí el trosset que t'ha tocat viure.

[L'exposició Criquet femení amb orgull, amb fotografies de Sulemán Amanat, germà d'una de les jugadores, es pot veure ara al Museu Blau. Fins al 9 de gener].