Vaga de deures en positiu

Visitar museus, preparar junts el sopar, fer una ruta en transport públic, veure una pel·lícula… Els pares que aquest cap de setmana secunden el boicot als deures escolars convocat per la confederació espanyola d’associacions de pares d’alumnes de l’escola pública (Ceapa) han adquirit –alguns potser sense ser-ne gaire conscients– un compromís implícit: hauran d’organitzar una agenda educativa alternativa per als seus fills aquest dissabte i diumenge. Es tracta, afirma la Ceapa, d’un tema de coherència.

«Els caps de setmana de novembre tenim previst realitzar activitats familiars que es veurien afectades greument si s’encarreguessin deures», argumenta l’entitat en la carta que va divulgar fa uns dies perquè les famílies la utilitzessin com a model i la fessin arribar, al seu torn, als mestres dels seus fills.

Sense deures, considera l’entitat, els pares podran disfrutar d’un temps lliure preciós per compartir amb els seus fills i, de passada, per formar-los en aspectes que van més enllà de l’acadèmic. «És obvi que hem de realitzar aquestes activitats perquè s’entengui la coherència de la nostra petició i es pugui comprovar que fem el que diem», subratlla la Ceapa.

Al marge de les valoracions negatives que altres entitats i agrupacions de pares d’alumnes han fet respecte a la crida al boicot –la confederació de famílies de les escoles catòliques, per exemple, veu «increïble» que  «s’encoratgi» els alumnes a «no complir amb les seves obligacions educatives, entre les quals hi ha els deures»–, per a molts progenitors el propòsit no serà senzill. Sobretot per a aquells que tenen fills a l’ESO.

QUÈ ELS AGRADA FER

«¿Quin és l’oci  educatiu que interessa a un xaval de 13 o de 14 anys, però que de fet aspira a tenir-ne 17?», es pregunta Jaume Funes, psicopedagog i expert en adolescents. «Els caps de setmana són, precisament, el territori en què aquests adolescents comencen a practicar la seva emancipació, on exigeixen tenir un temps propi, per aquest motiu qualsevol intervenció paterna s’ha de fer amb molt de compte», reflexiona Funes, que està a punt de publicar un llibre titulat Educar adolescents... sense perdre la calma.

S’ha de  propiciar certs equilibris, opina l’expert. «Per exemple, si un pare o una mare aconsegueixen que el seu fill ajudi a la cuina,  estaria bé que un altre cap de setmana, més endavant, els adults acceptessin anar a dinar tots junts a un restaurant de menjar ràpid, d’aquells que tant agraden als joves», suggereix.

«Aquest equilibri entre l’adolescent que rebutja qualsevol intervenció dels seus pares i uns pares que han de fer igualment de pares, mal que els pesi als fills, és realment complex», prossegueix Toni Aguilar, director de l’Escola Pia de Mataró i autor, per la seva part, de la investigació Adolescents enganxats al mòbil, on s’analitzen les tendències d’ús dels dispositius tecnològics. La part positiva, afegeix Aguilar, és que sense deures escolars «es crea un ambient de més relaxació a les cases, en el qual hi ha més predisposició a compartir experiències».

Notícies relacionades

Deures, d'entrada no

L'alternativa als deures: cuina en família, llibres, cine i una sortida a descobrir la ciutat

¿Quin tipus d’experiències? Les que tenen més èxit entre la gent jove són les esportives i les que impliquen emocions fortes. «I les que reforcen la seva autonomia», assenyala Edna Albareda, gerent de Colònies Jordi Turull. Tenint sempre en compte «l’alt sentit del ridícul que tenen els adolescents», indica Albareda, és important que l’activitat que s’hagi de realitzar en família hagi sigut consensuada prèviament amb els menors. «Perquè per més que un pare s’emocioni amb una cosa, si al seu fill no li interessa, l’únic que aconseguirà és el més absolut rebuig», indica.

No s’ha de perdre de vista que, a aquestes edats, entre els 12 i els 15 anys, l’univers adolescent té unes pautes molt clares, observa Jaume Funes. «L’atracció pel risc, els amors o enamoraments, la necessitat del grup i internet són, juntament amb  l’escola, malgrat que aquesta ja en un segon terme, les seves prioritats». Els pares, aquí, hi pinten més aviat poc, «però han de seguir acompanyant». Això sí, «no cal que el pare acabi comportant-se d’una manera més adolescent que el seu fill», afegeix Aguilar.