Famílies trencades per la retirada de nens denuncien greus atropellaments del sistema

«Als meus pares se’ls va ocórrer demanar ajuda econòmica a l’Administració i aquí va començar el malson i la destrucció de la meva família», diu la María, la denunciant. La noia ha estat quatre anys tutelada per la Direcció General d’Atenció a la Infància i l’Adolescència (DGAIA). Aquest organisme ha retirat, des del gener fins al setembre d’aquest any, 652 menors de les seves famílies. La María explica que un dia dos treballadors de l’Administració i dos mossos van anar a casa seva i se la van endur a ella i als seus germans. «Corrien per les habitacions recollint roba en sacs d’escombraries. El més impactant va ser quan van separar el meu germà de 9 mesos del pit de la meva mare», relata. 

    Aquest és un dels testimonis que ha rebut l’Associació per a la Defensa del Menor (Aprodeme), amb seu a Barcelona, que ha presentat una denúncia davant la Fiscalia General de l’Estat i davant el Parlament Europeu «contra el sistema de protecció de menors dels serveis de benestar social» que funciona a Espanya. I argumenta que, amb l’excusa de protegir els nens, «es trenquen sistemàticament famílies i se separen els menors d’aquestes, en la majoria dels casos de forma abusiva i brutal». A aquesta iniciativa s’hi han sumat tres entitats més. 

DENÚNCIES ANÒNIMES

Famílies a qui la DGAIA els ha retirat fills o néts s’han organitzat per coordinar accions legals. Un grup de mares han constituït la Marea Turquesa, coordinada a Catalunya per Rosa Gómez, i juntament amb Stop Impunitat Maltractament Infantil a Catalunya (Simicat), liderada per Judith Martínez Velasco, es manifesten un diumenge al mes a la plaça de Sant Jaume de Barcelona. Gemma Lienas, diputada del Parlament pel grup Catalunya Sí que es Pot, ha demanat explicacions a la consellera d’Afers Socials, Dolors Bassa. Actualment, i segons la DGAIA, a Catalunya hi ha 6.500 menors en desemparament: 3.840 en acollida, 2.850 en centres tutelats i la resta en altres espais.

    El procés pel qual s’obre un expedient a una família pot començar amb una denúncia anònima de veïns, alertes d’hospitals i col·legis o bé denúncies encreuades en divorcis complicats. O per «demanar ajuda als serveis socials municipals o comarcals», apunta Sílvia Giménez-Salinas, advocada de família. Si es detecta que hi ha menors, l’Administració encén el focus.

    Els arguments per investigar la família són variats. Per exemple, que el nen porta la mateixa roba durant diversos dies, no va a classe o va amb sandàlies a l’hivern. Hi ha altres situacions en què la resolució de desemparament s’argumenta així: «Precaritat econòmica. Actualment en atur. Presenta inestabilitat laboral i falta d’ingressos propis», consta en un document al qual ha tingut accés aquest diari. Lienas ho ratifica: «La majoria de retirades són en famílies amb pocs recursos». Però també les han patit advocats, pediatres, ginecòlegs o executius. 

    «La família en la majoria dels casos accepta els desemparaments», argumenta Ricard Calvo, director general de la DGAIA. La decisió de la retirada la pren un equip tècnic format per un psicòleg, un pedagog i un educador social. És una resolució administrativa «sense garanties judicials», assenyala Giménez-Salinas. «No tenen cap control. Si no desemparen el menor i li passa alguna cosa la responsabilitat és d’ells i de la DGAIA, però si desemparen i no calia no paguen pel seu error», insisteix Lienas. 

    Per això, en la denúncia col·lectiva que prepara Aprodeme es reclama «revisar tots els casos dubtosos» i que es canviï el sistema actual perquè intervingui des del principi un jutge, cosa que només passa quan la família vol recuperar el menor. L’advocat Enrique Vila, que coordina la denúncia de les famílies dels menors, és contundent: «La retirada d’un nen de la seva família només s’ha de produir en situacions extremes, si el menor corre perill físic o psíquic, i no sempre és així».

    «Els Mossos retiren els nens en col·legis i la família se n’assabenta quan va a recollir-los o a la guarderia com li va pasar a C.S. La separació també es produeix al mig del carrer o a l’hospital on està ingressat», afirma Giménez-Salinas. Això li va passar  a C.C. amb el seu fill de 7 anys. Vila diu: «Procuren no anar a la casa perquè necessiten ordre judicial». Segons Calvo, la mitjana perquè un nen torni a casa està entre 2 i 3 anys. A vegades la recuperació es produeix quan aquest compleix 18 anys.

TRISTESA

Notícies relacionades

"La meva filla vol demandar la DGAIA"

Valvanera Ulargui: "Les cimeres climàtiques haurien de ser més eficients"

Francisco Cárdenas recorda amb tristesa infinita com es van emportar la seva filla preadoptiva. Va ser el 12 de març del 2009 i no l’ha tornat a veure. «Em van citar als serveis socials del Paral·lel. La meva filla tenia 3 anys i mig. Li havia posat un vestit blanc. Vaig entrar amb la meva filla i vaig sortir sense ella», explica. El seu cas està al Tribunal d’Estrasburg. «Vull que segueixi amb la seva família actual, només demano explicar-li que jo no la vaig abandonar, que me la van treure», diu. 

«La mesura és temporal i revisable anualment», apunta Calvo. El menor pot ingressar en un centre de la Generalitat, viure amb una família d’acollida o amb parents pròxims. Mentre dura el procés, la família no sol veure els seus petits i si ho fa sovint les trobades tenen lloc són  a l’Espai de Visites d’Infants i Adolescents, sota vigilància dels tècnics. Rosa Gómez explica en una de les visites li van recriminar que el seu fill li parlés a l’orella. «Té por de dir coses», apunta.