"El pare de Nadia pot dir disbarats, un periodista no"

Josu Mezo no és periodista, sinó professor de Sociologia de la Universitat de Castella-la Manxa, a Toledo, però des de l’any 2004 escriu el blog Malaprensa.com (premi Bitácoras 2014 al millor blog de periodisme i comunicació), on critica les males pràctiques pel que fa al rigor de la premsa «com a ciutadà preocupat». La seva denúncia de les possibles mentides del cas Nadia Nerea va desencadenar la tempesta mediàtica que ha conduït a la investigació judicial.

–¿Què va ser el que més li va cridar l’atenció del 'cas Nadia'? 

–Hi ha dues parts. Primer, un periodista d’El Mundo escriu una cosa completament embogida, amb aspectes novel·lescos [un científic a qui persegueix per tots els EUA, la visita a un metge en una cova de l’Afganistan «sota les bombes», una donant anònima de qui sap fins i tot quant cobra, una trucada d’Al Gore...] que sorprèn que no hagin passat un procés editorial en què algú els posi en dubte, i encara més en una edició en paper, ja que se suposa que li demanes més qualitat perquè a més han de seleccionar més el que hi posen per un tema d’espai. Des de fora dels mitjans, com a lector, fa que posis en dubte que la història pugui ser certa. Després veus que moltes persones la comparteixen en xarxes socials, entre les quals hi ha periodistes molt coneguts que devien tenir la guàrdia baixa perquè no se’n van plantejar la veracitat.

–¿Ens perd una bona història o a les xarxes socials la gent no llegeix el que comparteix? 

–Sembla que ja se sap que no. Hi ha un estudi de la Universitat de Colúmbia que demostra que es comparteix sense llegir, només a partir del titular. Però en aquesta història no era així. El titular era fosc i havies d’haver llegit almenys un parell de paràgrafs per veure de què anava.

 

–Però diversos punts ja sorprenien en aquest cas. ¿Per què no es va aixecar abans la llebre?

–No n’he fet una indagació completa, però el 2012 ja es veuen coses estranyes. Si llegeixes en un diari que una nena està malalta i que una operació li dóna quatre anys més de vida, doncs no dius que és impossible; però si s’arriba a uns certs extrems en la història, haurien de saltar les alarmes.

–¿Falta cultura científica o som massa crèduls? 

–Una mica les dues coses. La mateixa descripció de la malaltia que dóna el pare, que parla que si la nena arriba a tenir un determinat tant per cent de cèl·lules mortes es mor i que li queda poc temps per arribar-hi, ja fa sospitar, perquè no és el mateix que les cèl·lules siguin del cor o d’una altra part del cos. Però ell pot explicar-ho així per fer-ho comprensible; el periodista no. La seva obligació és buscar un metge i fer que ho expliqui de forma que no sigui un disbarat. Falta cultura científica i vivim amb la credulitat posada. De fet, hi ha gent que viu amb la incredulitat posada i una altra a la qual, si li toques la fibra sensible, tot li sembla bé. S’ha vist, per exemple, en les polèmiques entre independentistes i no independentistes sobre el cas Pujol, o en les del PP i el PSOE amb Podem… Si la història és emocionant, sembla que cola més, però si a mi m’expliquen que un pare ha portat la seva filla al metge a l’Afganistan sota les bombes, jo no ho plantejo com si fos un heroi, demano que li retirin la pàtria potestat de la seva filla.

–Ja veníem d’un altre cas sensible com són les notícies falses que han ajudat a la victòria de Trump. ¿Hi ha risc que es produeixi una cosa així a Espanya?

–Als Estats Units s’han fet passos addicionals de crear entramats que difonien notícies falses per diners o per fanatisme que en altres llocs no s’han produït. Però aquí també hem vist com als mitjans de comunicació s’han colat notícies creades per diversió o per agències de publicitat amb altres finalitats. Per exemple, el cas del restaurant caníbal, que després va resultar que era la campanya d’un grup vegetarià alemany. I alguns mitjans van rectificar i altres no. Hi ha pàgines molt militants que donen pàbul a notícies que es basen en un gra de sorra i en fan una muntanya.

–En general, ¿com està el nivell de la premsa?

–Malaprensa.com va néixer com a blog perquè tenia la sensació que els diaris a Espanya ficaven la pota clamorosament sense que ho corregissin. La qualitat implica coses com revisar bé els números i no publicar directament notes de premsa. Però, és clar, si cada vegada hi ha menys recursos a les redaccions, si s’ha de fer més feina en menys temps i amb menys gent, doncs passa que els periodistes han de retallar l’esforç que dediquen a cada peça. Seguim tenint un problema important.

–I quan veu el que diu l’informe PISA sobre comprensió lectora, ¿què pensa? 

–Espanya no està en un lloc especialment dolent a PISA. Si es relaciona el nivell cultural amb la renda per càpita, es veu que està més o menys en el nivell cultural que li correspon perquè els països rics solen tenir més bones notes. El perill dels números és fer-los sobreexplicar coses que són gairebé moviments erràtics. Tres punts amunt o avall en una estadística no vol dir que un any el Govern fa les coses bé i un altre les fa malament. La realitat de fons és la mateixa.

Notícies relacionades

Nadia Nerea, un drama sota sospita

Un jutge immobilitza els comptes dels diners recaptats per al tractament de la Nadia

–S’ha parlat molt del paper de les xarxes socials com a difusores d’informació, però no del que té la televisió. 

–Les xarxes socials criden molt l’atenció perquè són la novetat, encara que no siguin el mitjà més important. Les televisions han tingut tanta o més importància, perquè en estàndards de cura informativa les ràdios i les televisions viuen molt dels diaris. Només hi afegeixen sensibleria o imatge, encara que igual un directe des d’un lloc on ha passat alguna cosa no aporta gran cosa. Si als diaris trobo a faltar més edició i cura, a les televisions encara més. Sobreestimem l’impacte de les xarxes socials perquè el podem mesurar, però les televisions tenen molta més influència. I ja sabem que quan es diu això de «cremen les xarxes socials», els números són una cosa de per riure perquè el percentatge de població que suposa és mínim.