Nen 'youtuber', pare aprenent de mànager

Darrere d’un nen que despunta o que mostra un talent especial, sempre hi ha un adult que hi veu una oportunitat. Canti, jugui a futbol, actuï o sigui fotogènic, quin progenitor no s’ha plantejat apuntar el seu fill a una agència de models, a un càsting o a un concurs de televisió. Youtube ho posa fàcil. Pugen un vídeo, i després un altre i un altre més, i la plataforma de vídeos de Google (l’autèntica propietària de Youtube) ofereix un sistema de monetització basat en anuncis, els famosos Adsense, que l’han convertit en la segona empresa més valorada del món.

Però a partir d’aquí, ni és tan fàcil tenir visites, ni que generin diners, i els pares entren en el terreny dels antics mànagers d’artistes, versió 3.0. Youtube paga als seus associats segons les vegades que algú hagi vist l’anunci, pel tipus de format, de públic i per on estigui. I les quantitats són molt variables i no les difonen. A Espanya, per cada mil persones que han vist un vídeo, entra un euro, més o menys, segons estadístiques consultades per aquest diari. Si el públic és de l’Amèrica Llatina, es paga menys.

Aconseguir que el vídeo tingui visites dependrà del tema, de com es descrigui i es difongui i de quantes subscripcions tingui el canal (l’algoritme de Youtube tendeix a mostrar els més populars o els més recents), així que s’ha de ser constant i oportú perquè la xarxa li doni una empenteta i el converteixi en rendible. I fer un màster, o gairebé, en gravació i edició de vídeo i xarxes socials.

«El contingut és molt important, has de posar novetats, no joguines velles. No és que el nen tingui una habilitat i per això destaca a Youtube. Cal saber què es grava, com i quan. I això és el 50% del canal. A Youtube funcionen les tendències: el repte de l’ampolla, el mannequin challenge, els regals de Nadal… Es tracta d’ensenyar el producte abans que els altres», explica Mónica Vicente, d’Hoynohaycole.

Molts pares, en el seu afany per fer popular el canal, compren ells les joguines o incorren en publicitat encoberta per a una marca de manera inconscient. És el cas del repte dels Doritos, que ha motivat una quantitat ingent de vídeos que mostraven quants aperitius picants es podia menjar el protagonista. Pepsico va negar a aquest diari que hagués buscat els nens per promocionar el seu producte. «El públic objectiu de la marca Doritos no són els nens, sinó els joves, i per això el to dels missatges així com el seu contingut no estan dissenyats per a aquest públic».

L’opció fàcil és recórrer a una network, una agència que els administri el canal, que s’emportarà un percentatge (entre el 15% i el 30%) pels serveis, que inclouen des de gestionar la imatge del youtuber, oferir mètriques, contractes amb marques i biblioteques de música perquè no hi hagi problemes de drets. Però moltes networks, sobretot les internacionals, es neguen a treballar amb nens.

Una legalitat difusa

Notícies relacionades

Youtube, la nova fàbrica de nens prodigi

"Volem fer un Disney Channel per a Youtube"

«Els nens donen moltes visites però no ens sembla lògic tenir-los com a representats perquè la legalitat en aquest punt és molt difusa. Firmes el contracte amb els pares però per utilitzar la imatge d’un menor, que pot ser obligat a treballar… Preferim no entrar-hi, encara que hi hagi marques que els demanin», assenyala Sergio Carvajo, senior talent menager a Espanya de Divimove, una de les grans networks. Tampoc hi ha menors en la principal multinacional, Broadband TV, que ha desenvolupat un canal infantil, Hoopla Kidz, solament amb animacions i vídeos protagonitzats per adults.

Per Juan Díaz Delgado, youtuber i exdirector de comunicació en línia a Espanya de BroadbandTV, «els diners de veritat es generen amb les marques que volen sortir en els vídeos i es necessiten entre sis mesos i un any perquè un canal atregui visites». En la seva opinió, «fer-hi sortir nens genera mala imatge a les networks. A mi molts usuaris em critiquen quan surt la meva filla en els meus vídeos. Hi surt perquè a ella li fa il·lusió però no vull que tingui un canal fins que no sigui adulta. Si no, és posar-los una pressió que no els toca».