Carlos Vilés, universitari de 16 anys

Amb només sis mesos, quan tot just aconseguia posar-se dret agafant-se als mobles que tenia a l’abast o entre les cames dels adults, Carlos Vilés ja era perfectament capaç de distingir els colors. «Jo li deia que agafés una bola vermella i que la fiqués per un forat i ho feia sense dubtar… I tres quarts del mateix amb les blaves o amb les verdes. Ho tenim gravat en vídeo, perquè ens feia molta gràcia», explica Montserrat Labrandero, la mare de la criatura. «Allà va ser quan vam començar a intuir alguna cosa, quan vam veure que potser tenia més capacitat que altres nens de la seva edat», afegeix la progenitora.

El Carlos, que escolta amb un somriure tímid les explicacions de la seva mare, és ara un noi de 16 anys, apassionat pels trens i que estudia xinès des que en tenia set. I és també l’estudiant universitari més jove aquest curs 2016-2017 a Catalunya. Va entrar en el grau d’Enginyeria Civil, l’antiga Enginyeria de Camins, Canals i Ports, amb una nota de selectivitat de 9,37, una de les més altes de Catalunya, i la setmana passada va acabar el primer quadrimestre a la Universitat Politècnica (UPC). «Crec que els exàmens m’han anat bé», resumeix, concís. 

AFICIONAT ALS TRENS

La carrera la tenia clara «des de sempre». «Perquè des de sempre m’han agradat els trens, les vies, les estacions, m’hi vaig aficionar anant a l’estació de França amb la meva àvia», explica. Es vol dedicar, i ho diu sense parpellejar, «a alguna cosa relacionada amb el transport». «Tinc un compte de Twitter on vaig ressenyant incidències a les línies de ferrocarril i m’agrada fer fotos de locomotores», afegeix.

Si ha arribat a la universitat dos anys abans del que és normal (el Carlos va néixer l’1 de març del 2000) és perquè a l’escola el van fer «saltar dues vegades de curs», aclareix. «La primera vegada vaig passar des de P-3 a P-5, i la segona, al col·legi La Miranda de Sant Just Desvern, a meitat de segon de l’ESO em van proposar anar a tercer», detalla el jove. «És que van veure que m’avorria a classe i que podia assumir més continguts», es justifica. 

UN 2% DE LA POBLACIÓ

«Des de ben petit demanava constantment coses noves», postil·la la Montserrat, la seva mare. Tenia només quatre anys quan va començar a seguir un programa addicional de reforç en Matemàtiques en un centre Kumon. La família sabia, des que el noi va fer dos anys, que tenia altes capacitats intel·lectuals. Que era superdotat. El seu cas, tot i que rar (es calcula que un 2% de la població catalana ho és), no és excepcional. Al contrari, cada vegada són més els estudiants amb un alt quocient intel·lectual que són detectats a les escoles i que són avançats de curs.

Els tres fills de Yolanda Hernández han sigut diagnosticats també com a superdotats. Però de moment només el gran, que aquest any ja acaba l’ESO a l’institut públic d’Almacelles (Segrià), ha promocionat de curs. Va passar de quart de primària a sisè, «de manera que va haver de deixar el col·legi i passar a l’institut amb només 11 anys», explica Yolanda. 

Va ser el nen mateix que, quan els pares i l’escola li van plantejar la possibilitat, va acceptar deixar els companys de tota la vida per unir-se als de la promoció anterior a la seva. «En canvi, el meu segon fill, a qui també se li va plantejar l’opció, no s’hi ha vist amb ànims i prefereix seguir amb els companys de sempre», indica. «És que cada nano és un món i, al final, són ells els que tenen l’última paraula. El pitjor que els pot passar és que s’avorreixin a classe o que no se sentin adaptats», reflexiona Yolanda.

PAS CÒMODE A LA UNIVERSITAT

Notícies relacionades

Estudiants 'accelerats'

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Tampoc Carlos Vilés ha tingut, en cap de les ocasions en què ha sigut avançat de curs, el més mínim problema d’adaptació. «Ha sigut una forma de conèixer més gent i de tenir amics a tots els cursos», comenta ¿I ara, a la universitat, no se li ha fet difícil el salt? «Doncs com que ja estic acostumat a tractar amb gent més gran que jo no se m’ha fet estrany», respon.

«I amb els professors –afegeix– ha sigut bastant senzill, també». «Tenia certa por perquè la universitat pintava com una cosa impersonal, però no ho és en absolut, el tracte amb els profes és molt personalitzat... També és cert que hi ha classes on només anem 10 alumnes i això ho facilita», reconeix.