"Ningú em lloga un pis perquè soc musulmana"

L'accent de Manresa a l'altre costat del telèfon, hi ajuda. No és forçat, és el seu. S'ha criat allà.

-És un pis ideal, és clar. Vine'l a veure quan vulguis.

La cosa es comença a torçar quan li demanen el nom, per concretar la visita.

-Bouchra Ibrahimi.

En ocasions la recerca acaba així, sense arribar a veure el pis. Sense arribar-se a veure les cares.

-Ho sento, veig ara que ja està llogat, perdona, no me n'havia adonat.

Altres vegades supera aquest primer obstacle -"¡bé!", pensa- i concreten la cita. Però, després de veure el pis, o potser és més precís dir després d'aparèixer al pis amb el hijab, en "parlo amb el propietari i et donem una resposta" es converteix en la conversa final. La resposta mai arriba. O arriba, i és "no".  

Bouchra Ibrahimi té 31 anys i quatre fills. Va néixer al Marroc, però viu a Catalunya des dels 3 anys. Primer a la capital del Bages i després a Santa Maria de Palautordera, petit municipi del Vallès Oriental on s'està des del 2007, quan es va casar i va comprar la casa on encara viu, pendent de firmar la dació en pagament, pendent al seu torn de trobar un pis de lloguer, cosa que s'ha convertit en missió impossible.

DACIÓ SENSE LLOGUER SOCIAL

"Tot anava bé, teníem un negoci, una família i una casa, però amb la crisi vam haver de tancar la botiga fa un any i mig", explica. Van perdre la feina i els ingressos i, com tantíssimes altres famílies, no van poder fer front a la hipoteca. Van negociar, van lluitar -Bouchra és també i des d'aleshores una de les activistes més conegudes de la PAH Baix Montseny- i van aconseguir un acord per a la dació en pagament que havien de firmar el juny de l'any passat. "L'única condició que ens van donar era que no podíem optar a lloguer social a la casa, que havíem de deixar-la", recorda la jove.

En un primer moment la situació semblava solucionada. Sense el llast de la hipoteca, podien començar de zero de lloguer en algun altre pis. El problema va ser adonar-se que llogar un pis no és tan senzill. "Ho estem intentant des del juny i encara no hem trobat res. Alguns ens diuen directament que els propietaris no volen llogar a gent ‘de fora’. Altres no ho diuen, però s'inventen qualsevol excusa", relata.

Mentre troba un lloc on instal·lar-se amb el seu marit i els seus quatre fills de 10, 6, 2 i 1 anys, segueixen a la casa. "El banc està tenint paciència. Primer ens van donar de marge fins a l'octubre, després fins a finals d'any... i encara hi som", explica aquesta mare, que, si alguna cosa li sobra, és tenacitat. "Vaig a buscar els pisos amb la regidora de Serveis Socials de l'ajuntament, que ens avala fins a tres anys, però ni així", relata.

D'HAVER-N'HI, N'HI HA

Impotència és la paraula que més vegades repeteix Isabel Membrives (CiU), la regidora de qui parla Bouchra. "Tinc el correu ple d'alertes d'immobiliàries. De pisos, n'hi ha, però no els els volen llogar. Això és un poble petit i la gent és molt racista. El 98% de la gent del poble és racista. Passa també amb la feina. Li vaig trobar una feina per cuidar una senyora gran, i quan vaig dir que portava vel em van dir que no", afirma Membrives, que apunta que el cas d'aquesta família no és únic. "Vam arrribar a tenir un contracte fet amb un pis que era ideal per a ells, però quan el propietari va saber que eren de fora, no el va voler firmar", exposa la regidora, que assenyala que han tingut el mateix problema amb subsaharians. "No els volen, i a més els tracten de mala manera", conclou. "Si la cosa no se soluciona -lamenta-, al final hauran de marxar del poble".   

Notícies relacionades

"Em van dir inferior i fastigosa"

El Govern va adjudicar cent milions a dit en centres de menors del 2016 al 2020

Rebiha Abbassi és de l'est del Marroc, a la frontera amb Algèria. Va arribar a Europa "gran", explica, als 35 anys. Amb una amiga. Era eñ 1999 i no va trigar a trobar feina a Barcelona, en una cuina. El 2002 va arribar a Sant Celoni, es va casar i va comprar un pis. Com Bouchra i milers de catalans, la crisi va fer que no pogués fer front a la hipoteca i, també amb la PAH Baix Montseny, va aconseguir firmar la dació, també sense lloguer social.

En el seu cas, no tenen fills, cosa que facilita la recerca -les necessitats són menys-, però la situació descrita és molt similar. "Primer ens vam instal·lar a casa de la meva germana, fins que vam trobar el pis on estem, que ens va costar molt. Però és un pis que no ens agrada, volem canviar-nos, però no trobem res més", explica aquesta dona, a qui les escenes a les immobiliàries explicades per Bouchra no li poden resultar més familiars. Ella també porta mocador. "Moltes vegades t'ho diuen directament, que la gent gran no vol llogar a estrangers", indica la dona, que parla també de males experiències a internet. "La filla d'una amiga del Marroc ve a viure a Barcelona, i la seva mare m'ha demanat que l'ajudi a buscar pis. Però em poso a buscar ofertes i quan escric el nom ja ni em contesten", denuncia la dona, que, com Bouchra, té clar que l'únic que els queda és això: denunciar-ho.