Jorge Fernández Díaz: "Era conscient que podia acabar anant-me'n a l'altra vida"

Fa unes setmanes, a finals de novembre, Jorge Fernández Díaz va fer públic que havia sigut intervingut quirúrgicament d’una «lesió hepàtica greu»; que abans d’això havia estat sotmès a tractament durant uns mesos, i que la seva evolució postoperatòria era favorable. La «lesió» en qüestió era un tumor cancerigen que li havien descobert al març, i que durant vuit mesos els metges de la Clínica Universitària de Navarra van tractar mitjançant radioembolització hepàtica selectiva, una forma especial i nova de radioteràpia. Tal com estava previst, la mida del tumor es va reduir i va fer possible l’operació. Dos mesos després, l’exministre de l’Interior es declara en la recta final d’una dura convalescència, «al 75% o 80%» de la seva capacitat física, confiat que estarà al 100% ben aviat i podrà tornar a la feina. Està curat.

–Parlem de la seva experiència. ¿En quines circumstàncies li van descobrir el tumor? Tinc entès que va ser una revisió de rutina.

–Bé, la veritat és que va ser gràcies a la meva dona, que va trobar que jo tenia una fatiga que no era normal, que segons la seva opinió no es podia atribuir a l’estrès. Llavors ella, en contra de la meva opinió, es va ocupar que em fessin una revisió. El Dimecres Sant, 23 de març; tinc les dates molt gravades. Si la meva dona no hagués decidit que la revisió era necessària, jo no seria aquí. La meva dona, el suport de la família... Això ha sigut fonamental en aquest procés.

–¿Es va alarmar ella abans que vostè?

–Bé, jo notava alguna cosa, però m’havia fet revisions abans a Barcelona i pensava: deu ser l’estrès.

–Digui’m, ¿com va rebre la notícia?

–Abans de respondre-li a això vull que quedi clar que jo no em poso d’exemple de res, ho dic sense falsa humilitat ni modèstia. Dit això, he de confessar que sorprenentment per a mi mateix, ho vaig rebre amb molta pau, una gran pau interior, una gran serenitat. Ni llavors ni durant tot el procés he estat nerviós, inquiet o greument preocupat. Passo la moviola i em costa reconèixer-me a mi mateix.

–¿A què ho atribueix?

–Li seré sincer. Com a creient que soc, penso de debò que res passa per casualitat. Parlem de l’atzar, la casualitat o la fatalitat per descriure una cosa que segons la meva opinió no és això. Joan Pau II va repetir en diverses ocasions que en els designis de la providència no hi ha negres coincidències, i aquesta és una frase que jo tinc molt gravada. Llavors jo tinc la convicció que, bé, si això havia passat, per alguna cosa devia ser.

–O sigui, que hi atribueix un sentit. ¿Quin seria aquest sentit?

–Miri, l’home és un ésser transcendent, i la recerca de transcendència s’accentua en els moments d’especial prova i d’especial dolor. Els moments en què necessites agafar-te a alguna cosa, que necessites un punt de referència que et doni o bé alguna seguretat o bé alguna resposta.

–Ho entenc. Expliqui’m, ¿en què va consistir el tractament?

–Bé, els metges em van dir que l’única solució era la intervenció quirúrgica. El problema era que per la mida i la localització no era possible actuar en aquell moment, i s’havia de reduir abans la mida del tumor fins a fer-lo operable. Afortunadament, en aquella clínica han desenvolupat un tractament per a això, la reducció de carcinomes, en particular els hepatocarcinomes: la radiació embolitzadora. En síntesi, consisteix que en lloc de radiar-te per fora et radien el tumor per dins.

–Un tractament delicat, ¿no? ¿No es va plantejar aparcar la feina?

–El que va passar va ser que segons el parer dels metges, el tractament em permetria seguir exercint les meves funcions, i així va ser. Encara que, si en algun moment estava especialment fatigat,  m’organitzava l’agenda. Però tinc la tranquil·litat de consciència de saber que ni la meva feina ni la meva responsabilitat es van veure minvats per la malaltia.

–Va ser un any molt complicat. Laboralment parlant.

–Sí... La feina era, doncs en fi, disgustos. Però la vida és així, s’ha d’assumir com ve.

–Ho va portar amb discreció. ¿Qui ho sabia, a part de la seva família?

–Miri, jo era ministre de l’Interior en funcions, així que havia de comunicar-ho a qui tenia la facultat de nomenar-me i de cessar-me, que era el president del Govern. Fora del meu cercle íntim, només l’hi vaig dir a ell, i he de dir que en tot moment em va brindar un suport i una comprensió extraordinaris.

–I al cap de vuit mesos el van operar. ¿Quin és el seu diagnòstic ara?

–Estic bé. Gràcies a Déu, estic curat. La magnífica feina de l’equip mèdic m’ha salvat i per a ells només tinc paraules de gratitud i reconeixement. Jo ara em sento molt bé, i el que estic és esperant a estar al 100% de la meva capacitat per reincorporar-me a la feina.

–¿En quin percentatge està?

–Si hagués de definir com em trobo, diria que al 80%. 75, 80%.

–Qualsevol malaltia ens mostra la nostra  fragilitat. Molt més un càncer. Suposo que ha pensat en la mort.

–Això ho he tingut present en tot moment, la meva fragilitat, la meva vulnerabilitat, i he tingut plena consciència que, en fi, podia acabar anant-me’n a l’altra vida abans del previst. Recordo quan després de la revisió corresponent els metges em van dir que estava curat, recordo que em van dir: «No oblidis que estàs curat i has salvat la vida». A mi se’m va quedar gravat: no és que m’hagi curat d’una apendicitis, és que he salvat la vida.

–¿Li ha donat una nova perspectiva sobre les coses?

–És evident que sí. Una experiència d’aquestes suposa un punt d’inflexió en la teva vida. No hi ha dubte que quan vius una patologia d’aquestes característiques, hi ha un abans i un després en la teva vida. Aquesta consciència que som éssers mortals t’ensenya a dimensionar les coses.

–Durant aquest temps va haver d’afrontar dues pèrdues familiars. ¿Dona, no ho sé: algun sentit a aquesta acumulació de desgràcies?

–La veritat és que sí, per a mi el 2016 ha sigut un any de prova, perquè a això s’ha de sumar el que és públic. Però gràcies a Déu soc aquí, gràcies a Déu i als metges. La vida segueix i has adquirit experiències molt riques humanament parlant, que t’enforteixen perquè et fan més fort davant l’adversitat.

Notícies relacionades

Esperanza Aguirre: "Em vaig retreure haver estat dos anys sense fer-me mamografies"

Caterina Mieras: "Al ser metge, ets pessimista, no et pots autoenganyar"

–Pel que hem parlat, em fa la impressió que la seva família, la seva fe i fins i tot la seva feina són el que més el va ajudar a tirar endavant.

–Sens dubte. Dic que sí. El suport de la família és fonamental, fonamental. Però, a més a més, a una persona que em demanés la meva opinió jo li diria. «Mira, sobretot i abans que tot, la voluntat i la convicció que tiraràs endavant són fonamentals». ¿És una condició suficient? No, però és una condició necessària. Hi ha els professionals que fan la seva feina, però tu has de fer la teva, i fer la teva és posar en marxa la voluntat de tirar endavant, i la convicció que ho aconseguiràs.