El tren del futur es dissenya a València

Dimecres a la tarda. Un parell d’estudiants netegen les taules d’una petita nau de la Universitat Politècnica de València. Altres han anat a llençar les capses de pizzes. Les últimes nits han sigut llargues ja que havien d’enviar un informe del seu projecte d’Hyperloop. Una hora i moltes explicacions després, un d’ells resumeix: «Recorda-te’n, no és un tren supersònic ni va en un tub al buit». Comencem per puntualitzar. 

La idea general del que diuen que pot ser el mitjà de transport del futur sí que es basa en un tub d’acer en què la pressió seria molt baixa i per la qual, aprofitant la falta de fregament d’aquest quasi buit, viatjarien beines o càpsules (pods) a velocitats que podrien arribar als 1.000 quilòmetres per hora. És a dir, que permetria viatjar de Barcelona a Madrid en mitja hora. Primer amb mercaderies i, més endavant, amb persones en cabines pressuritzades com les d’un avió. Així que per als enginyers no és un tren supersònic que viatja al buit, però per a la resta gairebé ho podria ser. 

PROVES A CALIFÒRNIA

I aquest estiu, aquest grup d’estudiants s’han guanyat poder provar el seu prototip a la POD Competition II. Amb aquest objectiu, s’ha construït una pista de proves d’1,5 quilòmetres de llargada a Califòrnia.

Encara que no sigui de ciència-ficció, la seva és una història de pel·lícula. Va ser el 2015, quan un estudiant de la Politècnica es va assabentar que el multimilionari Elon Musk, propietari de Tesla i Space X, havia convocat un concurs per culminar el desenvolupament de l’Hyperloop. Així, Ángel Benedicto, Daniel Orient, David Pistoni, Germán Torres i Juan Vicén van formar el Makers UPV amb el professor Vicente Dolz com a tutor.

El concurs constava de dues categories, una per als que tenien capacitat econòmica per construir els seus prototips i una altra per als que només podien presentar un disseny. Estava clar que la seva era la segona. El juliol passat es van plantar a Texas per competir amb 115 universitats més i van donar la campanada. 

SUPORTS

El poderós Institut Tecnològic de Massachusetts (MIT) va firmar la millor maqueta però ells van ser elegits com el millor disseny de concepte. «Quan anaven a anunciar els premis, nosaltres ja ens havíem separat i estàvem pensant què faríem l’endemà, però quan van anunciar per megafonia que havíem guanyat ens vam posar a córrer com bojos buscant-nos els uns als altres», recorda Dolz. 

La victòria els va donar alguns suports i amb ells la possibilitat de construir la seva maqueta. «Unes quantes empreses ens van trucar i vam tirar endavant però no som el MIT, al qual li sobren els diners i pot fer proves en instal·lacions de la NASA», assenyala. També s’havia d’ampliar un equip que ja té més de 30 estudiants, alguns dels millors de cadascuna de les disciplines implicades en el projecte.

Seguint l’estela del tren bala del Japó, gairebé tots els equips van presentar un disseny en què les beines levitaven damunt d’uns raïls. Ells, en canvi, no. «Quan fiques la càpsula en un tub tot això canvia, no t’has de lligar a això. Si t’abstreus d’aquesta idea li pots donar un altre enfocament i això és el que vam fer. El vam fer levitar des del sostre», explica Pablo Hernández, del departament d’estructures. 

La idea és tan senzilla que qualsevol ho entén. A les càpsules s’hi posen uns imants. «Com els de la nevera però més potents», apunta Federico Lluesma, de l’equip de levitació. I un electroimant regula el camp magnètic que es crea amb el mateix tub perquè no s’enganxi al sostre ni caigui a la base. Treure els raïls augmenta l’espai, cosa molt important en un tub d’uns tres metres de diàmetre, i, sobretot, abarateix el projecte en prop d’un 30%. I això és clau.

«És que el repte real és fer-ho viable perquè amb la tecnologia actual ja es podria fer», explica Dolz. Les xifres són molt estimatives però el cost seria molt més baix que el d’un AVE, tant en la construcció com en el manteniment, que és brutal, especialment pels raïls. Aquí l’únic manteniment és de les bombes de buit», assenyala Fernando Galtier, mànager de l’equip econòmic. La resta és un tub net i la propulsió amb prou feines tindria cost. 

Notícies relacionades

Hyperloop, la novetat d'un vell somni

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

«La idea és que un turbocompressor passi l’aire per sobre de la càpsula i la impulsi, per això quan deixes de passar-ne s’aturaria», explica Lluesna. Per si de cas, el seu disseny inclou un sistema de frenat d’emergència. «L’aire que passa realment és molt poc però com que no hi ha fregament només caldria arribar a velocitats pròximes als mil quilòmetres per hora», diu Hernández.

La gran pregunta és si serà real i, en cas afirmatiu, quan. La resposta no és fàcil. «Jo soc poc optimista», reconeix Dolz. «Hi ha molts reptes tecnològics per solucionar, ha de ser viable, eficient i ha d’estar molt clar el tema de la seguretat», desgrana. Però hi ha qui sí que apunta una data. «Sent realistes s’aquí 20 anys podríem estar fent un trajecte a Madrid en mitja hora», apunta Galtier. «Tot dependrà del nivell d’inversió», accepta el professor. Però aquesta és una altra pel·lícula.