Cassandra: "Ha sigut molt injust. Arribarem fins al Tribunal Europeu si cal"

Cassandra Vera porta malament aquesta fama sobrevinguda per una sentència que ni tan sols acaba d'entendre. Té només 21 anys i no es treu del cap que el seu projecte de vida se n'ha anat en orris. Després d'atendre una desena de mitjans de comunicació des de les vuit del matí, fa un esforç per respondre a les nostres preguntes.

--¿Com et trobes?

--Esgotada, espantada i nerviosa amb el que passarà amb el meu futur. La inhabilitació absoluta de set anys fa que no pugui tenir dret a beca. I és fonamental perquè pugui seguir estudiant, perquè soc becària des del primer curs. I estudio gràcies a això. Amb ella pagava els mil euros que em costa la matrícula.

--¿Què estudies?

--Estic a segon curs del grau d'Història.

--Et volies dedicar a la docència.

--Sí, és el meu projecte de futur. Me l'han destrossat. La inhabilitació m'impedeix l'accés a qualsevol càrrec públic. No puc ser funcionària.

--Entenc que els teus pares no et poden ajudar econòmicament.

--El meu pare cobrava els 410 euros per estar a l'atur de llarga durada. Tenen aquesta ajuda i vivien d'això, però no sé si la segueixen cobrant perquè no tinc gaire contacte amb ells. No viuen a Múrcia.

--La teva condemna ha despertat un gran moviment de solidaritat que potser t'arriba per continuar amb la teva formació.

--Sí. He posat un compte de paypal per pagar les costes del judici i els estudis.

--¿Quin balanç fas de les reaccions que ha suscitat la sentència?

--La immensa majoria de la gent m'està donant el seu suport. No només figures públiques, com diputats d'Units Podem i les seves confluències, sinó gent anònima a la xarxa, que m'han prestat tot el seu suport perquè la meva situació és molt injusta.

--¿Recorrereu?

--Sí. Davant el Tribunal Suprem i, si resol en contra nostre, aniríem al Tribunal Europeu de Drets Humans, que és al final qui defensa les persones com jo que els han vist vulnerats.

--¿Ho tornaries a fer?

--No, però no perquè me'n penedeixi, sinó per tot el que ha passat.

--El teu entorn familiar, els amics, ¿t'han recolzat?

--Tothom m'han recolzat des del principi, la veritat. Ha sigut un alleujament tenir-los al costat.

--Com a transsexual deus estar acostumada a anar contracorrent. Col·labores, em sembla, a més, en els moviments LGTB.

--Sí, estic immersa en aquests moviments, però prefereixo no parlar d'aquest tema.

--¿T'imaginaves quan vas fer aquests acudits que podrien acabar amb una condemna de presó?

--No. Mai havia pensat que podrien condemnar-me. Entre altres coses perquè els acudits sobre Carrero Blanco són un humor molt repetit a tot Espanya.

--Hi ha gent que aTwitter t'ha retret haver fet altres acudits desitjant la mort de Cristina Cifuentes quan va tenir l'accident de moto.

--La veritat és que ni tan sols recordo si ho vaig fer. Els he buscat i no els trobo. Jo llavors devia tenir 15 o 16 anys. Al·lucino amb el fet que fins i tot gent coneguda es dediqui a buscar aquests tuits que potser són 'fakes', perquè, repeteixo, jo no recordo haver-los fet.

--¿Gent coneguda?

--Sí. Beatriz Talegón, per exemple. Si a algú li interessen els tuits que va fer una cria de 15 anys és que té un problema. El problema de Talegón és que és un cadàver polític i ha de buscar fama.

--Tu, per descomptat, no has desitjat mai la mort de ningú.

--Eren acudits i ja està. Tot té aquest context. És molt trist que es posin a buscar tuits del 2012. Fins i tot hi ha gent que, com que vull ser professora, diu haver trobat tuits meus dient que odio els nens. El nivell de patetisme d'aquest abocador que és Twitter és acollonant.

--¿Seguiràs a la xarxa social?

--Sí. No sé quin futur tinc, però segueixo a Twitter.

Notícies relacionades

Com un acudit sobre Carrero Blanco pot suposar presó

Acudits d'ahir que serien tuits condemnats avui

--Et veig ja molt tipa.

--Una mica. És que estic molt tocada.