El professor ja no ho sap tot

Va tot tan ràpid que els professors han deixat de ser, en poc temps, el referent que tradicionalment havien sigut: els transmissors del coneixement. En qualsevol cas, han deixat de ser els únics transmissors. La velocitat a la qual circula la informació, les dificultats per «distingir entre el que és cert i el que és fals», les noves expectatives amb què nens i joves arriben a classe dibuixen un «moment perillós per a l’aprenentatge». 

    

Així ho pensa, almenys, Daniel Wilson, director del Project Zero de l’Escola d’Educació de la Universitat de Harvard. Del seu grup va sortir, cap a l’any 1983, la teoria de les intel·ligències múltiples sobre la qual se sustenta, en gran mesura, el moviment de renovació pedagògica que està transformant les aules de tot el món.

  

 «En un moment en què l’accés a la informació és tan ràpid i tan ampli, als mestres els toca treballar aspectes com l’activació dels potencials humans, el que implica estimular el sentit comú, l’esperit crític, la capacitat d’anàlisi», afirma Wilson. Els docents, segons aquest plantejament, han de deixar de ser mers reproductors de  classes magistrals.

  

 El seu objectiu, prossegueix Wilson, ha de ser el de dotar els estudiants de les habilitats necessàries perquè sàpiguen discernir per si mateixos entre el que és verdader i el que no ho és. «I perquè, a partir d’allà,  en sàpiguen trobar una aplicació i siguin creatius», afegeix l’investigador, que dirigeix diversos projectes internacionals d’innovació educativa i que aquesta setmana ha participat en el simposi Barcelona, Educació, Canvi.

  

 «El que cada vegada està més clar a les escoles és que totes les experiències de canvi passen perquè l’alumne sigui una persona activa, sigui la protagonista del seu propi aprenentatge», afegeix Josep Gallifa, cap del departament de Psicologia i exdegà de la Facultat d’Educació Blanquerna-Universitat Ramon Llull (URL). I això ha suposat, continua Gallifa, que «el treball que es fa a l’aula es transformi en un treball col·laboratiu, amb un enfocament més competencial».

¿EN QUÈ SE SUSTENTA EL CANVI?

¿Però com se sap si tot això funciona? ¿Quines evidències científiques hi ha? «En realitat, no hi ha una única teoria de l’aprenentatge pròpiament. Totes les explicacions teòriques que s’han donat fins ara expliquen parts de com s’aprèn, no ho fan en la seva globalitat», precisa Enric Roca, professor de Pedagogia Sistemàtica i Social a la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). 

  

 «Per exemple –segons concreta Roca–, sabem que l’aprenentatge compartit sol ser més eficaç que l’individual, que per molt brillant que sigui una persona, el resultat final d’un treball és millor si és fruit d’un equip». 

  

 I aquesta nova manera de plantejar les classes ja està arribant, en més o menys mesura, a les escoles.  «Fins i tot la tradicional organització dels alumnes per grups d’edat s’està començant a modificar en molts centres, que han comprès que cada estudiant arriba a l’escola amb el seu propi bagatge, amb una motxilla de coneixements i experiències diferent», assenyala el professor de la UAB.

LA FIGURA CLAU DEL DOCENT

En tot el procés de transformació és fonamental «la implicació dels professors, fins i tot d’aquells que es mostren resistents o escèptics», postil·la Daniel Wilson. És determinant, assegura, «que participin, que explorin, que investiguin, que construeixin, que cada docent aporti alguna cosa, el que pugui aportar». «Per convèncer-los moltes vegades n’hi ha prou de convidar-los a reflexionar sobre què estan fent i com es pot millorar», suggereix.

Notícies relacionades

Neuromites i neurocerteses

Les teories del canvi educatiu

  

 «Això sí, el que és important és que ho facin des d’una posició de seguretat psicològica, que se sentin amb la confiança suficient i que no tinguin inconvenient, si arriba el cas, de demanar ajuda als companys», afegeix l’investigador nord-americà.  El que està passant en educació, adverteix Wilson, «no és tan diferent, en definitiva, del que està passant en altres professions», en plena adaptació als nous temps.