Amor sense documents (ni pensió)

Hi va haver un temps en què la gent es casava com que dos més dos fan quatre. Passar per l’altar era un tràmit en la via de l’amor, com treure’s el carnet de conduir per posar-se al volant. Però en aquesta moral homogènia, un reduït grup de parelles rebutjava l’anell, refusava celebrar un casament que no afegiria res de nou al que sentien l’un per l’altre. Aquesta rebel·lia, amb el pas dels anys, pot comportar conseqüències en una societat tan administrativa. Com el que li va passar a Isabel Rodríguez després de perdre el seu estimat Juan, Juan Fuentes.

    La història la coneixem de boca de l’única filla que van tenir, la Montserrat. El pare va morir el 23 de desembre del 2012. I, tot i que ja era gran, no va ser una pèrdua esperada. La Isabel i el Juan vivien en un pis del Poble-sec, al qual es van mudar 30 anys enrere procedents del Raval. Ell treballava en una empresa de canalitzacions d’aigua. Ella cuidava tota la resta: la casa, la nena, els àpats... les seves labors i les de tots. Eren feliços encara que cap paper ni cap aliança certificava el seu amor. Però amb la mort del Juan, la Isabel es va trobar amb un problema inesperat.

    A finals de gener, la Montserrat va acompanyar la seva mare perquè presentés els papers que li permetrien rebre la pensió de viudetat. «Vam omplir tot el document, però vam deixar buida la casella que preguntava si estaven casats o si eren parella de fet». Portaven el llibre de família, els papers d’Hisenda, el lloguer... tot el que calia perquè l’Estat tingués a bé reconèixer la dependència econòmica d’una dona que havia dedicat 40 anys a la seva família. Un parell de mesos més tard, la Seguretat Social els denegava la petició. En resum venia a dir que aquella parella no era aigua clara, que potser només vivien a la mateixa casa, que qui sap si això era un estratagema per treure uns euros a les arques públiques.

Pioners als 70

Però abans del desenllaç, coneguem millor el Juan i la Isabel. La Montserrat en parla com ho faria qualsevol fill: amb molt respecte. La seva manera de viure la relació avui no seria notícia, perquè són molts els que passen del matrimoni. Però sí que ho era als 60 i 70. «Estaven compromesos l’un amb l’altre, i això per a ells ja era suficient. Es negaven a qualsevol paper que hagués de demostrar res. Vivien el dia a dia, amb uns quants estalvis, però sense planificar a anys vista».

    El Juan va néixer a Saceda del Río, un petit poble de Conca, i va arribar a Barcelona després de passar per la mili a Madrid. La Isabel va arribar a Balaguer als 8 anys procedent d’Almeria, i va aterrar a la capital catalana poc després de complir 30 anys. Es van conèixer i van començar una relació. El fet d’haver-se quedat sense pares aviat potser els va evitar la pressió familiar del casament. Però, vista la seva trajectòria, haurien sigut difícils de convèncer. Ni la seva filla, pocs anys abans de la mort, va aconseguir que es fessin parella de fet per si les mosques. «El meu pare em va dir ‘jo estic amb la teva mare i la teva mare està amb mi, no fa falta demostrar res més a ningú’, i així va quedar la cosa».

    Una vegada rebuda la denegació de la pensió, l’assistent social va recomanar la via legal. Els van passar el telèfon d’un advocat, que ho va veure clar com l’aigua: ho tenien tot perquè l’Estat acceptés la prestació per a la Isabel, que aviat complirà 80 anys.

Davant el tribunal

Notícies relacionades

Neix un registre de parelles de fet comú per a tot Catalunya

El 57% de les famílies catalanes compren les joguines un mes abans de Nadal

El judici va ser desagradable. La mare ho va passar malament, sentint que per primera vegada havia de demanar un paper que sempre havia rebutjat, trist perquè 40 anys de relació eren menys importants que un document. La Montserrat tampoc ho va passar bé, declarant a l’estrada que aquelles persones eren els seus pares i que si compartien sostre era perquè s’estimaven. El jutge va acabar donant-li la raó i la Seguretat Social va haver de pagar amb retroactivitat la pensió de viudetat. Cobra prop de 800 euros mensuals.

    Però aquí no es van acabar els problemes. El pis de lloguer que la parella compartia al Poble-sec, amb una renda antiga, estava a nom de Juan Fuentes. Al morir, el propietari va augmentar de 400 a 700 euros la renda sense reformar la casa, que estava en mal estat. La Isabel va haver de marxar. Paga 600 euros no gaire lluny d’on va ser casa seva durant quatre dècades, amb el dubte de què passarà quan venci el contracte de lloguer.