Reincidir en la beguda: "Ho celebro tot, les penes i les alegries"

Les vides de Manel G. (Barcelona, 1958) i Raquel T. (Badalona, 1973) han sigut arrasades per l’alcohol. Igual que la de Paco G. (Màlaga, 1953). Ells són només tres minúsculs grans de sorra en l’immens mar de l’alcoholisme a Catalunya. Els primers records de tots tres estan associats a una ampolla, en realitat a moltes, a tantes que resulta difícil calcular quina quantitat pot consumir algú que se’n va al llit a la una de la matinada bevent i s’aixeca a les quatre de la matinada per tornar a fer un trago.

    

Aquesta és la història de la Raquel, de 44 anys, que es va enamorar de l’alcohol als 14 anys perquè «sortia amb persones grans i pensava que si bevia com ells em considerarien més dona», apunta. El Manel i el Paco ni tan sols saben per què van començar a consumir, però potser a aquestes altures tampoc estan disposats a aprofundir gaire en el passat.

    

La història del Manel, 58 anys, té un origen diferent de la d’aquests dos companys, però un procés de deteriorament similar. Els matins del Manel també feien pudor d’alcohol. «Ni esmorzava. El meu dinar era una cervesa i ja no parava», rememora. I així fins que li van donar un ultimàtum el mes de novembre passat: o deixava de beure voluntàriament o ho faria involuntàriament. «Estava a punt de perdre un ronyó», explica. Tenia els dies comptats. L’últim que va fer abans d’entrar al quiròfan el 17 de novembre va ser prendre’s tres cubates. «Vaig entrar-hi bevent i vaig sortir-ne sense beure», diu.

Amors desaprofitats

El Manel es va agafar a la vida amb tanta ansietat com abans ho feia amb l’ampolla. «M’he mentalitzat que si bec em moro i jo vull viure. Estic resignat a no provar ni una gota», diu. És el primer cop que abandona l’alcohol, «una droga molt dura», afirma. La Raquel va estar tres anys sense provar ni una gota i ha recaigut: «Em vaig passar quatre mesos plorant de pena, del profund rebuig que vaig sentir quan em vaig adonar que un altre cop estava bevent». Ara està recorrent la pujada de l’abstinència. «Soc molt feliç, és com si tingués una nova vida. He esborrat fins i tot els telèfons de la gent amb qui anava a beure», explica. 

    

El Manel i la Raquel ho van perdre tot. El Paco no perquè mai va tenir res. Es van beure el patrimoni. El Manel i el Paco van acabar vivint al carrer i ella, amb els seus dos fills, ha tornat a casa dels seus pares. El dolor els agermana, el lament d’haver dilapidat els béns materials i haver rebut un seriós càstig emocional. Tots han tingut amors desaprofitats. 

Arrugues

El Paco, ara exconsumidor, i amb un llarg historial en recaigudes, ho té clar: «Els alcohòlics no tenim remei, ho celebrem tot, les penes i les alegries». El Paco, de 63 anys, es va beure la vida a tragos i ara l’enyorança de l’afecte físic l’arrossega a l’infern de l’alcohol. Encara són evidents les últimes empremtes que ha deixat en el seu aspecte la seva última recaiguda. Està més prim i les seves arrugues semblen més profundes. I està més capcot, com si la culpa li pesés tant que li impedís alçar la vista.

Notícies relacionades

Els mals tragos de final de mes

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

    

La Raquel explica que encara quan passa per la terrassa d’un bar els ulls se li en van a les ampolles de cervesa. «No puc abaixar la guàrdia», puntualitza. Els consumidors tenen més risc perquè l’alcohol, a diferència d’altres drogues, està a tot arreu. «Fins i tot als forns en venen», recorda el Paco. «¿Com pot ser que una llauna costi 21 cèntims?», es pregunta.