"Apostes per diners i per demostrar que ets el puto amo"

Mentre respon a les preguntes d’aquesta entrevista, qui prefereix ser identificat com a Oriol no perd passada del partit del Barça, però aquesta vegada, després de tres anys enganxat a les apostes, el seu interès és exclusivament esportiu.

–¿Quan i per què va començar a apostar?

–M’hi vaig enganxar amb 19 anys. Els terapeutes diuen que entres en aquest món per algun desordre, però jo crec que simplement m’encanta tot el que envolta l’esport. Comences amb apostes innocents, d’1 euro, però aviat passes a les de 10, a les de 20, i cada vegada són més altes. He gastat fins a 400 euros en un partit de futbol. Comences fent-ho amb amics, estàs còmode posant 10 euros cadascun i, si guanyes, vas a mitges. I quan toquen 100 euros entre tres, penses: ‘Si hagués apostat sol, seria tot per a mi’. I així comences a perdre el control.

–¿Per què prefereix el joc on line al presencial?

–Al principi jugava al saló recreatiu, perquè hi ha de tot: ruletes, escurabutxaques… Però després veus anuncis d’apostes a tot arreu i ho proves. Tot sembla muntat perquè segueixis jugant: la comoditat d’apostar en qualsevol moment, des de qualsevol lloc… I amb resultats immediats. Però aquí augmenta el risc perquè com que tot és virtual, sense els diners a la mà, és tan fàcil perdre com perdre’s.

–¿A què solia apostar?

–M’agradava apostar al futbol, perquè creues que en saps molt d’esports. Confies en els teus coneixements i això t’enganxa més, perquè saps que no és tot atzar, com amb altres jocs. Era molt interessant fer-ho a tennis o jocs similars: individuals i en què es guanya o es perd, sense empats. Pots apostar en cada joc, en cada set. I, encara que un dels dos rivals sigui inferior, sempre pot guanyar un joc. Però vaja, que he apostat a hoquei gel, llebrers…

–¿Què sentia quan jugava? ¿Com era quan guanyava i quan perdia?

–Jugar és una explosió d’adrenalina. Podies veure un partit de tennis entre el 2.003 del món contra el 2.005, partits de merda que no mirava ni el gat. Doncs jo buscava la manera de veure’ls perquè havia apostat. Si guanyaves, l’eufòria era brutal, no només pels diners, sinó també per ‘guanyar al joc’, per absurd que sembli, per demostrar que ets el puto amo. Els jugadors li tenim molt rancor al joc, encara que tot sigui culpa teva. ‘Ahir em vas fotre, i avui vaig per tu’, penses. I, si perds, estàs malament amb tu i amb tot el teu entorn. Intentes dissimular, però no pares de mentir i de tenir conflictes amb la família i els amics.

–¿L’ha afectat molt econòmicament?

–Sí, en aquella època guanyava uns 500 euros al mes. Doncs fins i tot vivint amb els meus pares, sense grans despeses, em podia trobar sense diners al compte el dia 3 del mes. Ho intentes amagar als pares, demanes un préstec a la tia, a amics. Fins que és insostenible i vas a financeres i fins i tot als bancs, perquè cada vegada necessites més i més diners.

–¿Quan va admetre que tenia un problema amb el joc?

–La meva nòvia em va obrir els ulls. Va saber que havia tingut una recaiguda i que havia estat gairebé un any enganyant-la. Em va deixar, però va entendre que tenia un problema, va tornar amb mi i em va recolzar. Gràcies a ella vaig començar teràpia a Acencas [Associació Centre Català d’Addiccions Socials] i a reconduir un problema que jo sabia que existia, però que fins llavors em negava a reconèixer.

Notícies relacionades

Les apostes esportives desbanquen el pòquer en el joc 'on line' i encenen les alertes

¿Com detectar un apostant patològic?

–¿Com va el tractament? ¿Té por d’una recaiguda?

–Ja fa tres mesos que no jugo. Estic en un període que els terapeutes denominen el núvol rosa, quan creus que està superat i que està tot controlat. No tinc por d’una recaiguda, però estic alerta, perquè sé que és mentida, que no puc abaixar la guàrdia. M’ha ajudat molt la teràpia de grup d’Acencas, que no té res a veure amb les pel·lícules de Hollywood. Aquí parles amb persones que tenen el teu mateix problema i que t’entenen. I a poc a poc vas sentint que recuperes el control de la teva vida.