R. J. Palacio: "És genial que 'Wonder' serveixi com a vacuna contra el 'bullying'"

Les botigues encara no han aixecat les persianes i Raquel Jaramillo Palacio, més coneguda com a R. J. Palacio (Nova York, 1963), ja està passejant per la rambla de Catalunya de Barcelona. No és la primera vegada que visita la ciutat, però aquest sí que és el seu primer Sant Jordi. «Em sembla una festa molt bonica, amb aquesta tradició dels llibres i les roses», diu en un espanyol amb un dolç accent colombià. Palacio és la mare literària d’August Pullman, el protagonista de Wonder, una novel·la que ha venut cinc milions d’exemplars a tot el món. Després de tres seqüeles centrades en tres personatges secundaris, l’autora anuncia que no descarta preparar «una o dues històries més».

Publicada a Espanya el 2012 (per La Campana, en català, i Nube de Tinta, en castellà), el relat d’aquest nen afectat per una greu malformació facial s’ha convertit també, gràcies al boca-orella que han impulsat milers d’adolescents, en una referència educativa. Moltes escoles el fan servir per tractar l’assetjament escolar amb els seus alumnes.

–¿Wonder està pensat per ser un material pedagògic? 

–Això no m’ho vaig imaginar mai, la veritat. Però ha passat i em sembla genial. Als EUA està fins i tot entre les lectures curriculars. Els professors l’utilitzen per plantejar als seus alumnes debats sobre valors humans i socials o per tractar, per exemple, temes com el bullying. Crec que és un llibre que, tot i parlar de sentiments, no és melodramàtic, sinó que hi ha cert sentit de l’humor. I al ser una narració que transcorre des de diferents perspectives, permet analitzar diferents rols.

–¿Què la va portar a escriure’l? 

–L’origen va ser un episodi que vaig viure fa vuit o nou anys a Nova York. Estava esperant davant d’una gelateria que el meu fill gran, el Caleb, que llavors devia tenir uns 11 anys, sortís amb uns batuts, quan una nena amb una greu malformació craniofacial va venir a seure al costat meu i del meu fill petit, el Joseph. Vaig pensar dintre meu que probablement quan el Joseph, que només tenia tres anys, la veiés es posaria a plorar, així que vaig decidir aixecar-me discretament per evitar aquella situació i que la nena sentís ferits els seus sentiments. No ho vaig aconseguir. El Caleb va sortir de la gelateria i li vaig dir que es posés en marxa, però li van caure els batuts. Mentre el Joseph, com jo havia sospitat, es posava a plorar perquè havia vist la nena. Aleshores, vaig sentir dir a la mare d’aquella nena: ‘Crec que ha arribat el moment de marxar’ i em vaig sentir fatal. Per voler protegir el meu fill havia fet mal a aquella família... Aquella mateixa nit vaig començar a escriure Wonder.

–¿Va tenir ocasió de veure aquella mare més endavant?

–Vaig tornar uns quants cops a la gelateria, però mai els vaig localitzar. He pensat que aquell moment que per a mi va ser tan greu, potser per a ella no ho va ser tant, que no va ser un fet rellevant, perquè potser ja s’havia vist en aquella situació altres cops.

–Parlant de mares... ¿Per què va decidir que la de l’August, el seu protagonista, fos brasilera?

–Vaig voler que fos una mare llatina, com jo i com la meva pròpia mare, que era colombiana. Tenim una manera molt particular de criar, d’educar i de protegir els nostres fills. És una forma de maternitat que, almenys als Estats Units, ens distingeix. Crec que la mare de l’August s’assembla a mi i que l’àvia té alguna cosa de la meva mare.

–¿Coneixia la malaltia abans d’escriure sobre ella? 

–¡No en sabia absolutament res! Vaig començar a escriure el llibre a partir del punt de vista de l’August i, si s’hi fixa, mentre és ell qui parla, gairebé no apareixen detalls sobre la seva cara. Perquè ell ho veu com una cosa normal. És la Via, la germana del protagonista, la que explica al lector com és realment el nen. Va ser llavors quan em vaig posar a escriure aquesta part, quan vaig investigar sobre la síndrome de Treacher Collins.

–Vostè llavors no era escriptora...

–Cert. Jo treballava com a il·lus

tradora i dissenyadora gràfica. Escrivia per a mi mateixa, petits relats.

–Hi ha hagut una gran resposta dels adolescents. ¿Què creu que han vist a Wonder

–Per descomptat, aquest no és un llibre de vampirs, ni sobre jocs de la fam o mons paral·lels, que és el que els agrada als nois d’aquestes edats. Però jo crec que, d’una manera o d’una altra, cada jove lector s’ha vist identificat en algun dels personatges. Com que és un llibre que parla sobre les relacions entre les persones, sobre l’amistat i la vida a l’institut, però sempre des d’un punt de vista amable, crec que l’han sentit com una història propera a ells.

–I ara ja es prepara la pel·lícula. ¿La preocupa que es trenqui la màgia de Wonder

–Sí, em preocupa, però estic satisfeta amb el que he anat veient del film. El nen protagonista, Jakob Tremblay, ha sabut ficar-se en el paper i crec que no decebrà. 

Notícies relacionades

Nens de somriure tridimensional

ENDESA 80 anys d’història de l’electricitat

–Com a autora d’un llibre que parla de la tolerància, del respecte mutu... ¿com va rebre la victòria de Trump?

–¿Li confesso una cosa? Quan ho vam saber, la meva família i jo vam arribar a parlar de traslladar-nos a viure aquí, a Barcelona. Però després, més fredament, vam analitzar el que va passar i vam veure que ens hem de quedar allà per lluitar per les nostres idees i perquè no s’imposin les seves, que no són les de la majoria.