«L'hotel ens obligava a esmorzar aviat per ocultar-nos dels altres clients»

No va ser una vegada, van ser dues, de manera que el dolor i la ràbia que va sentir també es van duplicar. La primera sacsejada es va produir l’estiu passat en un hotel de Malgrat de Mar (Maresme) i l’altra fa amb prou feines 15 dies, per Setmana Santa, en un establiment de Tossa (la Selva). Totes dues les va viure Elisabet Cano (Castellbisbal, Vallès Occidental, 1992), coordinadora d’oci de l’entitat Arc de Sant Martí, de Martorell. 

Encara ha de remugar d’una en una les paraules per explicar el que les va passar a ella i al grup de discapacitats intel·lectuals als quals acompanyava. Però té clara una cosa: «Vam patir un rebuig bestial». Perquè si un fet va ser greu el següent el va superar. Fins i tot fa posar vermell explicar-ho. Ella trenca el silenci per donar veu a casos invisibles que solen quedar impunes.

Cano explica els fets des del vessant de la discapacitat. I n’hi ha prou de sentir-la per comprovar el mal absurd que causen als discapacitats actituds de persones a les quals es considera capacitades. Cano relata la seva desgraciada estada en aquests dos hotels, amb molts elements en comú. 

Tot i estar de vacances els feien baixar a esmorzar a les 8 del matí per, segons els deien, no molestar i perquè no els veiessin la resta de clients de l’establiment. Passava el mateix amb l’accés a la piscina. «La recepcionista volia fixar l’horari en què hi podíem anar, com si nosaltres no fóssim clients igual que els altres», afirma Cano.

Cada vegada que protestaven per una ordre estranya, el tracte del personal empitjorava. La coordinadora explica que els cridaven l’atenció constantment i tot eren retrets. No els tornaven la salutació i quan demanaven alguna cosa els ignoraven sense cap vergonya. «Ens van arribar a dir que per anar nosaltres a l’hotel, molts clients havien assegurat que no hi tornarien més», recorda.

Puntades a una nena

Notícies relacionades

Els discapacitats exigeixen una llei amb càstigs clars i severs per a la discriminació

Menys del 30% dels joves catalans tenen el català com a llengua habitual i «d’identificació»

El tracte dels hostes va estar en la mateixa línia que el dels treballadors. «No paraven de mirar-nos», diu Cano. Explica que parlaven a mitja veu cada cop que algú del grup passava pel costat. «Deien: Ja són aquí els bojos», va sentir Cano més d’un cop. I continua desgranant l’estada. Revela que per agafar l’ascensor sempre hi havia llargues cues. «Però era aparèixer nosaltres i se n’anaven, tot per no compartir l’ascensor amb el grup». Una família fins i tot els va gravar un vídeo amb el mòbil per demostrar a la recepció que molestaven. «Ens van filmar sense permís, violant el dret a la intimitat. Vam trucar a la policia». El pitjor de tot, encara havia d’arribar. Una nit, al ball, una nena de 10 anys del grup feia tombarelles en una cantonada de la pista. No molestava ningú, però un italià va començar a donar-li puntades per apartar-la. «El vam denunciar però va quedar en no res», diu Cano.

José Manuel Gazulla es considera un activista de l’oci inclusiu i ha assumit aquest paper per convicció, perquè n’ha vist de tots els colors als locals. És disjòquei, però un disjòquei especial, que està a favor de la inclusió. Explica que va observar com un cambrer va llençar la beguda a un discapacitat i com algun porter els sacsejava. «Ens volen fer invisibles i no ho aconseguiran», diu. Punxa amb el nom de Dj Josepe i dinamitza espectacles per socialitzar el col·lectiu i la resta de la societat. Gazulla actua en festes i té pendents projectes més ambiciosos. És un apassionat de la música i aquesta mateixa passió és la que utilitza per lidiar «contra les injustícies que hi ha en l’oci nocturn», acaba.