"M'he sentit discriminada, com a viuda i com a dona"

Quan l’avió de Germanwings es va estavellar als Alps francesos el març del 2015, Mari Ángeles Bollas (Barcelona, 1974) es va veure de sobte amb dos fronts oberts. Per un costat, superar la mort de la seva parella i pare de la seva filla, Toni Betriu, enginyer de l’empresa Weidmüller i passatger de l’aparell. Per un altre, endinsar-se en un enrevessat camí judicial per aconseguir una pensió de viudetat malgrat no estar casada ni inscrita com a parella de fet.

 Un any i mig després, el Jutjat Social número 33 de Barcelona li ha donat la raó en una sentència pionera que iguala els seus drets als de les persones casades. Encara que ha sigut recorreguda per l’asseguradora (Asepeyo) i per la Seguretat Social, el seu advocat treballa perquè la comenci a cobrar al més aviat possible.

–Entenc que la denegació de la pensió li ha generat més dolor.

–Quan et passa una cosa com la de l’accident, has de començar de zero. Primer has d’assimilar la mort de la teva parella, cosa que no arribes a fer mai del tot, però has de tirar endavant amb la teva filla. I comença la paperassa i la burocràcia. El primer que faig és demanar les pensions d’orfandat i de viudetat, però aquesta última no me la concedeixen. I em ve a sobre una sensació d’abandonament.

–¿Quines proves presenta per documentar que la seva parella i vostè tenien una vida en comú?

–Hem estat convivint durant 10 anys, tenim una filla en comú de dos anys en el moment que el Toni mor, comptes bancaris comuns, estem empadronats junts... Però no teníem cap paper firmat.

–¿Per què no es van casar? –

Som ateus i no teníem la necessitat de fer-ho. Vivíem, això sí, com qualsevol parella casada. No sabíem que estàvem vivint alegalment. Ens consideràvem una parella de fet i mai ens havíem imaginat un escenari com aquest; si hagués sigut així, ens hauríem replantejat, malgrat les nostres creences, el fet de firmar algun tipus de paper. Però no ens van informar.

–Vostè va deixar de treballar per cuidar la nena.

–Sí. El Toni i jo treballàvem a la mateixa empresa, on el vaig conèixer. Al néixer la nena, no teníem ningú que ens pogués ajudar a cuidar-la, així que vaig agafar una excedència d’un any. Quan m’havia de reincorporar, necessitava una reducció de jornada per continuar cuidant-la. Però l’empresa necessitava una persona durant vuit hores i vam arribar a un acord. De sobte em veig sense feina i sense els ingressos de la meva parella.

–¿Com ha tirat endavant fins ara?

–El Toni i jo teníem molts plans de futur i entre aquest plans hi havia construir-nos una casa. Havíem venut el pis on érem i ens en vam anar de lloguer perquè aquells diners pensàvem invertir-los en la nova casa. L’accident va ser el 24 de març i començàvem a construir el dia 30. Tot es va esvair. Així que he anat tirant d’aquells estalvis. També he tingut la indemnització de l’asseguradora, ja que va ser accident laboral.

–¿Quines pensions rep?

–Després de l’accident, vaig sol·licitar el subsidi per desocupació, però no me’l van concedir perquè la meva filla està cobrant una pensió d’orfandat. No eren compatibles. En cas que la meva parella no hagués mort, jo sí que hauria cobrat aquesta ajuda. Però els ingressos per orfandat són baixos per a dues persones i ella té tota la seva vida a l’horitzó, no puc estar disposant dels seus diners. Em va entrar tanta ràbia que vaig recórrer al meu advocat, Juan Carlos Angulo, que m’ha ajudat molt. Vam decidir seguir endavant i posar una demanda contra Asepeyo.

–¿Com és aquest procés des que posen la demanda fins ara?

–La burocràcia i buscar entre tants papers és molt dolorós, perquè revius tota l’estona la vida que tenies amb una persona que ja no hi és.

–¿Esperava aquesta sentència?

–Em va sorprendre, encara que tenia una esperança. En un principi tothom em va dir que era pràcticament impossible si no hi havia un canvi al Govern que tornés a deixar la llei com estava abans del 2014.

–La sentència inclou un apartat dedicat a la «discriminació indirecta per raó de sexe».

–M’he sentit totalment discriminada com a viuda i com a dona. Jo no vaig tornar a treballar perquè havia de cuidar la meva filla. Tenia una dependència econòmica de la meva parella, encara que fos una decisió mútua. En el nostre cas, a més, sempre vam tenir clar que no volíem casar-nos, penso per què una ha d’anar en contra de la seva ideologia per tenir els mateixos drets.

–El judici esperat es va celebrar al març.

–Quan vaig sortir, vaig explotar a plorar, va ser molt dur. A més, els afectats per l’accident encara tenim pendent el judici contra Lufthansa, que pot trigar entre dos i sis anys. És tot una lluita constant i interminable.

Notícies relacionades

Viudes als llimbs

La proposta dels metges per frenar les malalties del fetge: una pujada del 40% del preu mínim de l’alcohol

–¿Com valora el resultat?

–És una sentència molt important per a la societat, sobretot perquè parelles en la meva mateixa situació sàpiguen com està la llei.