Front de ciutats per agafar les regnes de l'acollida de refugiats

La teràpia de grup busca l’alliberament d’un problema per, de manera compartida, mirar d’arribar a una solució. Fan falta esforç i ganes per superar aquesta crisi. I se’n pot sortir, o no. Però la cosa canvia quan el dolor procedeix d’un lloc que no es pot controlar. Així es van sentir ahir a Barcelona una trentena de tècnics municipals de 26 ciutats espanyoles que van debatre sobre la política estatal en matèria de refugiats. Volen que el Govern els traspassi competències d’acollida de demandants d’asil, i per això han aprovat un manifest en aquesta direcció. Insisteixen, com estan fent des de fa dos anys, que són les ciutats les que viuen la realitat, el drama, les necessitats i les tragèdies dels refugiats, i que haurien de ser elles les que gestionin part dels fons europeus destinats a abordar aquesta emergència social (330 milions d’euros, en el cas d’Espanya).

Va ser una jornada molt poc política, cosa que va permetre que les conferències i tallers anessin al gra. Potser fins ahir, el Govern de Mariano Rajoy es podia escudar dient que això eren coses d’Ada Colau i Manuela Carmena. Ara, amb la declaració firmada per aquests 26 municipis, aquesta és una batalla amb molts colors: els del PSOE, els de Podem, els de Barcelona en Comú, els d’ERC, els del PDECat, els de la CUP, els de Marea, els de València en Comú i fins i tot els del PP, ja que Màlaga, on governen els conservadors, també s’ha adherit a aquesta onada municipalista.

UN FENOMEN QUE CREIX

Es recolzen, sobretot, en xifres. Les sol·licituds d’asil a Espanya, fins i tot estant molt lluny de països com França, Anglaterra i Alemanya, s’han multiplicat per quatre en tres anys (d’unes 4.000 a 16.000). A Barcelona, el nombre d’usuaris del Servei d’Atenció a Immigrants, Emigrants i Refugiats (SAIER) ha passat de 304 el 2012 a 2.292 el 2016. I la despesa del consistori en pensions i hotels per a situacions d’emergència es tancarà aquest any en 1,4 milions d’euros, davant els 91.000 euros del 2013. Els diners no són el primer, però els municipis no volen assumir una despesa social que consideren responsabilitat de l’Estat. «¿Hauríem de passar-li la factura a la delegació del Govern?», va dir de broma un ponent. En el manifest exigeixen «la previsió d’un mecanisme per cofinançar els costos».

Però el número que tots tenen al cap és el del compromís que Espanya va adquirir davant la UE el 2015: acollir 17.337 persones (15.888 de reubicació i 1.449 de reassentament). Avui dia, han arribat 1.304 sol·licitants de protecció internacional, el 7,5% del total. Si es manté aquest ritme, hauran arribat tots més enllà del 2050, però no podrà ser, perquè Europa va posar com a límit el 25 de setembre d’aquest any. Així que les autoritats no tenen 30 anys, sinó tres mesos. El mateix dia que venç el termini, les 26 ciutats tenen previst viatjar fins a Madrid per reunir-se amb el Ministeri de Treball i Seguretat Social, que és qui mana en matèria d’acollida de refugiats.

Notícies relacionades

"L’esborrany és un insult"

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Sol·licitaran la trobada de manera oficial, i esperen que sigui sota l’empara de la Federació Espanyola de Municipis i Províncies (FEMP). Sempre que els consistoris han volgut interpel·lar Madrid, l’Executiu els ha demanat vehicular les seves demandes a través d’aquest organisme. Però es dona la circumstància que la FEMP no hi sembla gaire disposada. Estava convidada a la jornada d’ahir a Barcelona, però no hi van poder assistir «per problemes d’agenda», segons van informar els organitzadors. Davant d’aquest panorama, la xarxa de ciutats, que espera ampliar-se, instarà la FEMP perquè els acompanyi al ministeri. I si no responen o al·leguen un calendari atapeïdíssim, les ciutats aniran soles. Rocío Fraga, regidora d’Igualtat i Diversitat de l’Ajuntament de la Corunya, ho va resumir així: «L’Estat ens envia sempre a la FEMP, però si la federació no ens respon o destorba el camí, que surtin del mig».

PERFIL POC MEDIÀTIC 

Els tècnics insisteixen a dir que les ciutats segueixen rebent molts sol·licitants d’asil que arriben pel seu propi peu. Venen a dir que el perfil més mediàtic, el refugiat sirià que fuig d’una cruenta guerra, tapa la realitat que han viscut sempre les urbs. Tots aquells veneçolans, hondurenys o ucraïnesos que no obren informatius però que branden raons tant o més vàlides que qualsevol altre sol·licitant de protecció internacional. Tots ells, va explicar el responsable del SAIER, Ramon Sanahuja, viuen «situacions d’exclusió per culpa d’un programa d’acollida rígid, molt poc flexible».