"Mai ho farem com elles volen"

Com en qualsevol aprenentatge, primer s’han d’adquirir els coneixements bàsics i, després, a base de practicar, s’arriba a la destresa. Amb la cura dels nens (o de la casa), protesten alguns homes, és gairebé impossible arribar a la segona fase. ¿Per què? «Doncs perquè mai aconseguirem, per exemple, estendre la roba exactament com elles volen», es lamentava un dels pares participants aquesta setmana en les jornades sobre homes cuidadors celebrades al Palau Macaya.

«Mai m’hauria imaginat que es tractés d’una activitat tan complicada: no la pots col·locar ni massa estirada, ni tampoc arrugada, s’ha de trobar un punt de penjat exacte i fa 15 anys, el temps que fa que vivim junts, mirant de trobar aquest punt», protestava l’home, que és pare de tres fills i que posa tot el seu interès perquè les feines domèstiques siguin compartides «gairebé al 50%» amb la seva dona. «Encara que no sempre ho aconsegueixo», admet.

«El cas de la roba estesa és només un símptoma d’un problema que va més enllà en el canvi de rols de gènere: les dones som les primeres a qüestionar-los com ho fan, perquè sempre ho fem millor. Com si nosaltres tinguéssim l’exclusiva de la criança o de portar  la casa», assenyala Diana Marre, professora d’Antropologia Social i directora del grup d’investigació Adopcions, Famílies i Infàncies de la Universitat Autònoma de Barcelona (UAB). El canvi de mentalitat i d’educació és encara un dels principals reptes a superar en aquesta nova fase de la revolució de la dona.

Encara xoca

«Encara xoca veure que un home és el responsable d’atendre un nen... Sempre esperen que hi hagi una mare», explica Vicent Borràs, pare d’un menut de 8 anys. Ell i el seu marit s’han trobat desenes de vegades havent d’explicar que el seu fill no té mare (va néixer mitjançant gestació subrogada als Estats Units) i que ells, els dos pares, són perfectament capaços d’atendre’l. La distribució de tasques al si d’aquesta família homoparental no presenta cap problema, assegura Borràs, professor de Sociologia a la UAB.

«No existeix absolutament cap impediment perquè un home sigui cuidador, fins i tot quan els nens són molt petits», defensa Marre. Però tot i així, costa que quedi clar. «Fins i tot la família extensa, en particular les àvies, han mostrat dubtes i de vegades han arribat qüestionar com ho fèiem. Vam haver de fer-los comprendre que qualsevol de nosaltres dos, els dos pares, podíem fer qualsevol tasca», assenyala. «Fins  i tot els nens porten a terme una clara separació de rols: quan els fa mal alguna cosa, criden la mare; quan han de negociar, aleshores busquen al pare», observa Marre.

Notícies relacionades

La implicació masculina en la criança augmenta, tot i l'escàs suport legal

Endesa, 80 anys d'història de l'electricitat

Tampoc l’entorn social els ho posa fàcil als progenitors mascles. «A l’hora de matricular un nen al col·legi, per exemple, a la documentació oficial hi segueix figurant una casella per al nom del pare i una altra per al nom de la mare, sense prestar cap tipus d’atenció als nous models de famílies existents avui dia en la nostra societat», denuncia la investigadora. «O quan les mares del col·legi munten un grup de WhatsApp, poques vegades hi inclouen els pares», prossegueix.

La lluita feminista

El treball de sensibilització social que s’ha de portar a terme és important, adverteix. «El de la maternitat i el repartiment de rols a la llar és un dels aspectes descuidats, o poc tractats, per la lluita feminista a Espanya», lamenta. I recorda que, durant la Transició, «el primer moviment feminista espanyol es va centrar en la defensa de drets com és ara el de l’ús dels anticonceptius o bé el de la lliure interrupció de l’embaràs. Més tard es va ocupar també de la bretxa salarial existent entre homes i dones, però durant tot aquest temps s’ha oblidat completament que hi havia moltes dones que sí que volien (i volen) ser mares i que ho tenien (ho tenen) difícil simplement perquè els faltava ajuda a casa».