Galledes d'aigua contra una tempesta de foc

En l’onada d’incendis que abrasa Galícia han perdut la vida quatre persones. Les condicions de sequedat, calor i vent, conjugades amb el mal estat de boscos plens d’eucaliptus–de fàcil i enèrgica combustió–, poden explicar la virulència de les flames però no justifiquen que més de 150 focus hagin pres gairebé a l’uníson en punts geogràfics molt allunyats. La tragèdia que viuen aquesta comunitat i Portugal –on ja han mort almenys 36 persones– no és casual. Són, indiquen els experts, focs en què ha intervingut l’home. I ahir a la nit vuit d’aquests incendis seguien actius i comportaven perill per a nuclis habitats.

El que la Xunta fins i tot va qualificar de «terrorisme incendiari» va desbordar els equips d’emergències. Els bombers no van poder socórrer tots els gallecs que demanaven auxili. Els que es van sentir més sols van ser els habitants d’alguns poblets escampats pels voltants de Vigo, que van veure com arribaven les flames sense sentir cap sirena, sense veure cap esclat taronja a l’horitzó. Abandonats a la seva sort, es van organitzar per protegir les seves llars amb mangueres i amb galledes d’aigua.

SENSE BOMBERS PER A CORTELLAS / «¡No va venir ningú, ningú!», es desesperava Carlos, resident a Cortellas, una parròquia de Soutomaior (Pontevedra). «Cremava fins i tot la terra», subratllava per descriure la virulència del corró de foc que va passar per sobre del seu poble a les nou del vespre de diumenge. En aquest nucli, construït sobre el pendent d’una muntanya, hi viuen unes 50 persones –«gairebé totes grans i moltes de malaltes»– en la vintena de cases que encara segueixen habitades. Veïns com José o Vanesa es van passar la nit en blanc carregant amb un dipòsit per sulfatar vinyes que es va convertir en la millor arma per combatre les flames. A Victoria, la cartera, i al seu fill l’incendi que va envoltar la seva llar els va acabar causant ferides. Tots dos van ser traslladats a l’hospital amb cremades a la cara –ella– i als braços –ell–.

Juan Carlos, del barri de Lourido, també a la parròquia de Soutomaior, va participar en dues cremes planificades pels veïns que van servir per aplacar un front que els amenaçava. El que ell explicava sobre la catàstrofe gallega és una cosa que comparteixen tots els residents de la zona. Fa molts anys que cap govern –ni local, ni autonòmic, ni estatal– fa els deures que demana a crits el bosc. S’amunteguen els arbres caiguts i les males herbes, i els eucaliptus proliferen sense fre. «Tampoc es respecten els marges sense massa forestal que s’han de mantenir en carreteres i vivendes», afegia Carlos. Ni tan sols les 65 morts a Pedrógao Grande, al veí Portugal, durant el juny passat havien esperonat els responsables polítics. Darrere dels incendis provocats, a més, apareix la sospita dels interessos que tenen les empreses de paper, que segueixen volent la fusta encara que estigui cremada. La denúncia col·lectiva és que es tracta d’una cadena d’incompetències polítiques que alguns aprofiten amb fins lucratius. «A ells no els dol Galícia», va manifestar un cambrer de Soutomaior que no vol revelar el seu nom.

AVIS ATRAPATS / Pazos de Borbén és un municipi que agrupa vuit parròquies i on viuen poc més de 3.000 habitants, que dilluns semblaven tan tristos com el seu cel, gris perquè estava carregat de cendra. Aquí Lucía, vestida amb malles esportives i amb els cabells recollits en una cua, és propietària de dues residències d’avis i es va passar tot el cap de setmana corrent entre els dos centres. «No vam poder desallotjar-los perquè hi havia foc per tot arreu i traslladar els avis era més perillós que deixar-los», va aclarir. En un geriàtric hi viuen 60 persones i a l’altre, 12. De mitjana, els seus hostes tenen més de 80 anys. «Són la part més fràgil de la societat», va recordar. Per evitar que el fum es colés a les residències van mullar draps que van col·locar a les ranures de les portes. Els avis només treien els ulls de la finestra, des de la qual veien com cremaven boscos cada vegada més pròxims, per posar-los davant el televisor i saber què més cremava a Galícia. «Molts ploraven, però no de por, sinó de pena», va assegurar Lucía.

Notícies relacionades

Calor, sequera i eucaliptus, un còctel perfecte per al foc

Feijóo culpa el "terrorisme incendiari" sense que s'hagin produït detencions

Diego treballa en una gasolinera des de la qual avui el president Mariano Rajoy ha atès els mitjans de comunicació. A la cafeteria d’aquesta estació de servei, un exemplar de La Voz de Galicia ja culpava directament «els incendiaris» del que ha passat en aquesta terra. «Han sigut massa focus simultanis perquè ningú pugui creure en les casualitats», va subratllar una treballadora de la Xunta. Diego va demanar ahir, a les nou del vespre, permís per deixar el seu lloc de treball i anar a auxiliar els seus avis. «Van intentar desallotjar-los però es van negar a marxar de casa seva. Tenien por de quedar-se sense res», va explicar. Juntament amb ells, Diego va començar a tirar galledes d’aigua contra el foc i van aconseguir frenar-lo just davat la casa. Avui semblava content d’una gesta que s’ha repetit en incomptables domicilis gallecs assetjats per tempestes de foc. 

Els gallecs estan «acostumats» als incendis, va resumir Andrés Iglesias, alcalde de Pazos de Borbén. Encara que no a un com aquest, que cremava «en 10 hores el que els altres cremen en 10 dies».