L.T.: "Tinc por de ser rebutjada en públic"

Totes les humiliacions que existeixen les ha patit Marcos, Irene i L., els tres noms d’una mateixa persona en diferents etapes de la seva vida. L.T., que va aterrar al món com a Marcos, coneix el luxe i els baixos fons, els privilegis com a home i el menyspreu com a transsexual, la violència masclista i la marginació laboral. Al seu avantbraç apareix un tatuatge: «Vas néixer per ser real, no perfecta». Aquest és el seu somni. «Vull que els que m’han fet mal sàpiguen que he tirat endavant», diu.

Aviat es va adonar que el seu cos no coincidia amb el que sentia el seu cervell. «Un dia la meva germana no volia posar-se un vestit i jo vaig dir: ‘Me’l poso jo’, i em vaig sentir feliç». A vegades plorava en un racó, i la seva mare li preguntava: «¿Què et passa Marcos?». La resposta va arribar als 13 anys. «La meva mare em va veure pintant-me les ungles dels peus i no sé com li vaig deixar anar que em sentia diferent. ‘M’agraden els nois, però no soc gai’».

La seva vida és una trilogia. A Marcos i a la seva germana els va adoptar una família pròspera que es va separar i els petits van ingressar en un centre de menors. Llavors ja volia conèixer els seus pares biològics, també separats. Ho va aconseguir i se’n va anar a viure amb la seva mare. «Va llençar la meva roba femenina», recorda. Va buscar auxili en el seu pare, que li va recordar que ell no tenia obligacions, que ella portava els cognoms de la seva família adoptiva.

Relacions tòxiques

Va dormir un any en caixers. «Vaig fer una amiga i per protegir-nos cada dia una dormia i l’altra vigilava», explica. Va deixar el carrer i va tornar amb la seva mare biològica. «Necessitem diners com sigui». Va ser la primera cosa que li va dir. La segona va ser posar un anunci oferint els serveis sexuals de la filla.

Notícies relacionades

"Deixes de ser home i s'esfumen els teus privilegis"

Transsexuals condemnades al carrer

L. no ha conegut l’afecte i ha tingut relacions tòxiques. D’una exparella en va fugir espaordida. «M’agredia. Estava frustrat perquè estimava algú que els seus amics insultaven», diu. Ara cobra una prestació per violència masclista. Fins i tot l’elecció del nom li va ser difícil. «Vaig escollir Irene, però vaig sentir una cançó que deia ‘Irene tiene pene’ i el vaig canviar».

Ara estudia i recupera somnis. La seva veu va canviar fa sis mesos: «Me l’han deixat estranya, però així es queda». Està en una altra guerra, en la del trànsit. Tornarà a anar a la platja, fa cinc anys que no la trepitja: «M’avergonyeix ensenyar el cos. Tinc por de ser rebutjada en públic». Per això es tapa amb la bossa. «Les meves amigues em renyen perquè el porto per tapar-me».